Zombilàndia

Publicat el diumenge 15 de juliol de 2012 a la revista Presència

Detroit és una ciutat del nord dels EUA, coneguda arreu del món per ser el bressol de l’automòbil, el producte industrial que ha fet del país nord-americà la primera potència mundial. El cotxe ho és tot per als estatunidencs. El 90 per cent dels treballadors van a la feina en cotxe.
Precisament per això Detroit és una postal tan dolorosa per als EUA, perquè representa el declivi de la seva indústria més emblemàtica. En 1950, era una ciutat vibrant d’1,8 milions d’habitants que progressaven de la mà dels Henry Ford, els germans Dodge, Walter Chrysler o la General Motors i ballaven al ritme de la música de la Motown. La bona estrella de la indústria nord-americana va deixar de brillar amb tanta força a partir de la primera crisi del petroli de 1973 i les plantes van començar a tancar una rere l’altre. Els fabricants japonesos mossegaven cada cop més intensament i Detroit va ser la ciutat més afectada del país. L’any 2000, la població s’havia reduït fins als 950.000 habitants. L’any passat, el cens marcava 713.000.
La conseqüència més notòria és que barris sencers de la ciutat resten abandonats. Escoles, fàbriques, botigues, hospitals, són testimonis fantasmals d’un passat esplendorós que ja no tornarà. Veure el magnífic edifici de l’estació central en ruïnes fa posar la pell de gallina.
Ara bé, què fas quan tens mitja ciutat abandonada i en estat ruïnós? Ningú no pot dir que els nord-americans no siguin imaginatius a l’hora de cercar solucions. L’empresa Z World Detroit LLC n’ha proposat una de molt bona. De fet, veient la foto de l’estat actual de la planta de la desapareguda Packard Motors —que havia arribat a donar feina a centenars de milers de persones—, de seguida ens vénen al cap les pel·lícules de zombis de George A. Romero, oi que sí? Precisament aquesta és la idea dels cervells de Z World Detroit: un immens parc temàtic de zombis que ocuparà més de 80 hectàrees de carrers i fàbriques abandonades de la ciutat. No em negareu pas que la descripció que fan els creadors d’aquesta Zombilàndia és engrescadora: «Tu, els teus amics i centenars d’altres heu sobreviscut a l’apocalipsi zombi. Sou en un paisatge urbà tancat, on un petit però creixent grup de zombis comencen a perseguir-vos. Quant de temps podeu durar? Aguantareu fins al capvespre? Trobareu els elements necessaris per sobreviure?» Ja ho veieu. Si hom no pot rehabilitar una zona urbana abandonada per un milió de persones, els zombis poden ser la solució. Si us agrada la idea de córrer com esperitats —mai millor dit— fugint d’una horda de morts vivents amb ganes de berenar amb els vostres intestins, podeu col·laborar activament amb el projecte, que es finança amb un sistema de microaportacions tipus Verkami.

La fi de l’escriptura manuscrita

Publicat el diumenge 8 de juliol de 2012 a la revista Presència

Berlín 27/06/2012 - Foto: Bild Zeitung

Bild és el diari més venut d’Europa, i el més venut del món si descomptem els japonesos. Fa pocs dies va sorprendre els seus milions de lectors amb una portada molt trencadora, feta a mà alçada, amb l’objectiu de cridar l’atenció sobre un canvi cultural que la revolució tecnològica que vivim ha accelerat. El títol és ben explícit: «Alerta! L’escriptura a mà s’extingeix!»
Segons un estudi esmentat per Bild, un de cada tres adults no ha escrit res a mà alçada durant els darrers sis mesos. Els serveis de missatgeria instantània som els SMS o el Whatsapp, els correus electrònics, el Facebook i el Twitter han reemplaçat el paper i l’escriptura manuscrita com a eines de comunicació interpersonal. Fins i tot el postit, aquell quadradet groc de paper que es podia enganxar a pertot, omnipresent en despatxos i oficines, té els dies comptats i és camí d’esdevenir una peça de museu.
Són uns canvis vertiginosos. Jo mateix, que sóc tan jove que vaig néixer després que l’home va trepitjar la Lluna (pocs mesos després, però), vaig ser sotmès durant els primers anys d’escolarització a classes de reforç de cal·ligrafia, perquè la meva lletra era desastrosa. Ara, m’adono que fins i tot la llista del súper la faig amb una aplicació del meu smartphone, i que si vull que els meus fills rebin i facin cas d’un missatge meu, més que no pas escriure’ls una nota en un paperot, més val que els enviï un missatge via Facebook.
No em preocuparia gaire si no fos per les declaracions al mateix Bild d’un tal Manfred Spitzer, director de la Clínica Psiquiàtrica Universitària d’Ulm: «L’escriptura és bàsica per fomentar la coordinació i les habilitats manuals, i exercitar-la a diari és fonamental per a l’activitat cerebral.»

Quin tros de uombat!

Sydney 21/06/2012 - Foto: GREG WOOD/AFP

Els uombats són uns petits marsupials molt macos que provoquen la mateixa tendresa que els seus cosins els coales. Són molt mandrosos, es mouen molt a poc a poc i triguen 14 dies a fer la digestió. Ara bé, aquests animalons tan simpàtics tenen uns avantpassats que segurament ja no ens farien tanta gràcia. Fa pocs dies, científics australians van revelar el descobriment a l’estat de Queensland d’un enorme cementiri de diprotodonts com el de la fotografia presa a l’Australian Museum de Sydney. El diprotodont és un rebesavi prehistòric del uombat, de la mida d’un rinoceront, que va córrer per Austràlia durant el plistocè. S’hi van trobar més de 50 esquelets, incloent-hi un exemplar extraordinàriament gran, anomenat Kenny, la mandíbula del qual fa gairebé un metre. Hom no sap si el diprotodont era tan lent com el uombat d’avui en dia, però és dubtós que l’home de la fotografia es mantingués tan tranquil si aquesta reproducció a escala real cobrés vida.

Publicat el diumenge 1 de juliol de 2012 a la revista Presència

«Destapa la felicitat»

No em negaran pas que aquesta foto podria ser sense cap dificultat la protagonista d’una campanya publicitària d’aquelles amb què ens han estat bombardejant des que es van inventar això dels mitjans de comunicació de masses. «Tot va millor amb...», «El sabor de la vida», «Des de 1886 repartint felicitat» o l’actual «Destapa la felicitat». Ja saben per on vaig, oi? La líder opositora Aung San Suu Kyi rep amb alegria una encara més alegre Hillary Clinton, que la visita a la ciutat de Yangin, a Myanmar. Segurament que el motiu de tanta felicitat és l’avenç –amb penes i treballs– del procés de democratització del país asiàtic, tot i que també podrien estar celebrant que després de 60 anys d’absència, el símbol del domini global nord-americà per excel·lència –la Coca Cola– torna a Myanmar. L’aixecament de les restriccions a la inversió estrangera per part del govern de transició permetrà a la companyia amb seu a Atlanta esborrar Myanmar de la llista de països on no pot fer negocis. Una llista cada cop més exigua. Els únics dos estats que encara es resisteixen a la líquida invasió són Cuba i Corea del Nord, tot i que les ampolles i llaunes arriben de totes maneres mitjançant intermediaris sense relació directa amb la matriu americana. El 1979, quan el govern comunista xinès va aixecar la prohibició de comercialitzar aquest beuratge, la companyia va despatxar immediatament des de Hong Kong un tren amb 20.000 caixes de Coca Cola. A Myanmar, també volen començar amb bon peu, per la qual cosa s’han afanyat a fer una donació de tres milions de dòlars a la fundació de suport a la dona treballadora. Em fa l’efecte que no trigaran a recuperar aquest generós donatiu.

Publicat el diumenge 24 de juny de 2012 a la revista Presència

Enginy català

Fàbrica Gas Gas, Salt (Gironès) - Foto: Lluís Serrat

Els catalans ens podem vanagloriar d’haver inventat el submarí, el xupa-xups, el pal de fregar i un llarg etcètera, però del que segur que hem d’estar orgullosos és de la nostra capacitat com a societat per fer front a les batalles més difícils i sortir-ne més o menys airosos. Ens vam refer de la desfeta de 1714 i vam protagonitzar la primera revolució industrial continental. Vam superar el feixisme i vam aconseguir revifar una llengua encara avui amenaçada. El context actual de greu crisi econòmica i política torna a fer aflorar aquell mateix esperit de treball i de sacrifici. Si el panorama es presenta complicat, cal posat tot l’enginy a treballar. És el que han fet dues empreses del sector de la motocicleta al nostre país, Gas Gas i Ossa. Són competidores al mateix segment del mercat, però han vist que no se’n sortirien si no aplicaven el concepte de coopetition, una barreja de cooperació i competència derivada dels treballs del premi Nobel John Nash (el de la pel·lícula A Beautiful Mind). Ambdues companyies s’han unit per compartir tecnologia, instal·lacions i xarxes de comercialització. El que és encara més important, uniran els seus departaments de R+D+I. No sé si amb tot plegat aconseguiran crear el «Silicon Valley de la moto» somiat pel director de la Gas Gas, Ramon Puente, però el que hom pot tenir per segur és que és un dels camins més clars per sortir de la crisi i encarar el futur amb garanties.

Publicat el diumenge 17 de juny de 2012 a la revista Presència

Cara de smartphone

Alerta, adolescents “omniconnectats” i executius 2.0! Si passeu massa estona cada dia mirant la pantalla del vostre telèfon intel·ligent, podeu acabar patint una nova i esgarrifosa síndrome: la cara de smartphone.
“Si hom s’asseu durant hores amb el cap lleugerament inclinat cap endavant, mirant al teu iPhone o la pantalla del portàtil, és possible que pateixi un escurçament els músculs del coll i un augment de la força de gravetat en l’àrea de la mandíbula, la qual cosa pot derivar en una línia de la mandíbula caiguda”. És la descripció exacta de la temible amenaça que va fer el cirurgià plàstic Mervyn Patterson al London Evening Standard. Es veu que hi ha un grapat de col·legues seus a la Gran Bretanya i els EUA que comparteixen la seva opinió. Segons Patterson, cada cop més gent se n’adona del seu aspecte quan està fent servir un programari de videoconferència com l’Skype. I no els agrada el que veuen.
Abans que corrin a llençar el vostre iPhone a la tassa del vàter, sapigueu que no hi ha cap evidència científica de l’existència de tal cara de smartphone, tot i que el rostre que veieu a la foto (del president de Nokia, Stephen Elop) us faci pensar el contrari. El que sí que hi ha és un boom en l’ús i abús de la cirurgia estètica entre els adolescents, una tendència que sembla que es vol potenciar amb anuncis com el del Dr. Patterson, per tal de fer encara més rendible una de les branques més econòmicament profitoses de la medicina.
Un lector del diari India Times, en comentar la notícia, va posar les coses en el seu context: “No estic segur que la meva addició a la tecnologia sigui responsable de la meva cara de smartphone, però crec que el meu costum de seure amb una mala postura pot haver-hi contribuït”.

Publicat a la revista Presència el diumenge 10 de juny de 2012

Amb l’aigua al coll

Si nosaltres ens creiem que amb la crisi econòmica que ens ha caigut a sobre tenim l’aigua al coll, convé tenir present que hi ha gent que sí que té l’aigua al coll... literalment. No sóc gens partidari de cercar desgràcies alienes més grans per alleugerir el pes de les pròpies, però cal donar a les coses la seva justa dimensió.
Tuvalu és un petit estat de poc més de 10.000 habitats que està condemnat a desaparèixer en pocs anys, per la pujada dels nivells dels oceans provocada pel canvi climàtic i l’escalfament global. Actualment, pateixen constants crescudes que inunden pobles sencers i la situació ha forçat el govern del país a buscar una sortida. Nova Zelanda s’ha ofert a acollir petits contingents cada any, però la solució definitiva és probable que estigui en el l’illa de Niue, un petit estat polinesi lliurement associat a Nova Zelanda, que no té cap risc de ser devorat per les aigües, però que fa anys que pateix un sever procés de despoblament. El govern local ha fet una proposta formal als habitats de Tuvalu perquè facin de Niue la seva nova pàtria.
Tuvalu va viure els seus cinc minuts de glòria quan el seu govern va començar a vendre els dominis d’internet del país, que la sort va voler que sigui el .TV, a cadenes de televisió d’arreu del món per xifres més que respectables. Ara segurament podrà vendre els drets per fer un documental que narri el primer èxode del segle XXI.

Publicat a la revista Presència el diumenge 3 de juny de 2012