«Destapa la felicitat»

No em negaran pas que aquesta foto podria ser sense cap dificultat la protagonista d’una campanya publicitària d’aquelles amb què ens han estat bombardejant des que es van inventar això dels mitjans de comunicació de masses. «Tot va millor amb...», «El sabor de la vida», «Des de 1886 repartint felicitat» o l’actual «Destapa la felicitat». Ja saben per on vaig, oi? La líder opositora Aung San Suu Kyi rep amb alegria una encara més alegre Hillary Clinton, que la visita a la ciutat de Yangin, a Myanmar. Segurament que el motiu de tanta felicitat és l’avenç –amb penes i treballs– del procés de democratització del país asiàtic, tot i que també podrien estar celebrant que després de 60 anys d’absència, el símbol del domini global nord-americà per excel·lència –la Coca Cola– torna a Myanmar. L’aixecament de les restriccions a la inversió estrangera per part del govern de transició permetrà a la companyia amb seu a Atlanta esborrar Myanmar de la llista de països on no pot fer negocis. Una llista cada cop més exigua. Els únics dos estats que encara es resisteixen a la líquida invasió són Cuba i Corea del Nord, tot i que les ampolles i llaunes arriben de totes maneres mitjançant intermediaris sense relació directa amb la matriu americana. El 1979, quan el govern comunista xinès va aixecar la prohibició de comercialitzar aquest beuratge, la companyia va despatxar immediatament des de Hong Kong un tren amb 20.000 caixes de Coca Cola. A Myanmar, també volen començar amb bon peu, per la qual cosa s’han afanyat a fer una donació de tres milions de dòlars a la fundació de suport a la dona treballadora. Em fa l’efecte que no trigaran a recuperar aquest generós donatiu.

Publicat el diumenge 24 de juny de 2012 a la revista Presència

Enginy català

Fàbrica Gas Gas, Salt (Gironès) - Foto: Lluís Serrat

Els catalans ens podem vanagloriar d’haver inventat el submarí, el xupa-xups, el pal de fregar i un llarg etcètera, però del que segur que hem d’estar orgullosos és de la nostra capacitat com a societat per fer front a les batalles més difícils i sortir-ne més o menys airosos. Ens vam refer de la desfeta de 1714 i vam protagonitzar la primera revolució industrial continental. Vam superar el feixisme i vam aconseguir revifar una llengua encara avui amenaçada. El context actual de greu crisi econòmica i política torna a fer aflorar aquell mateix esperit de treball i de sacrifici. Si el panorama es presenta complicat, cal posat tot l’enginy a treballar. És el que han fet dues empreses del sector de la motocicleta al nostre país, Gas Gas i Ossa. Són competidores al mateix segment del mercat, però han vist que no se’n sortirien si no aplicaven el concepte de coopetition, una barreja de cooperació i competència derivada dels treballs del premi Nobel John Nash (el de la pel·lícula A Beautiful Mind). Ambdues companyies s’han unit per compartir tecnologia, instal·lacions i xarxes de comercialització. El que és encara més important, uniran els seus departaments de R+D+I. No sé si amb tot plegat aconseguiran crear el «Silicon Valley de la moto» somiat pel director de la Gas Gas, Ramon Puente, però el que hom pot tenir per segur és que és un dels camins més clars per sortir de la crisi i encarar el futur amb garanties.

Publicat el diumenge 17 de juny de 2012 a la revista Presència

Cara de smartphone

Alerta, adolescents “omniconnectats” i executius 2.0! Si passeu massa estona cada dia mirant la pantalla del vostre telèfon intel·ligent, podeu acabar patint una nova i esgarrifosa síndrome: la cara de smartphone.
“Si hom s’asseu durant hores amb el cap lleugerament inclinat cap endavant, mirant al teu iPhone o la pantalla del portàtil, és possible que pateixi un escurçament els músculs del coll i un augment de la força de gravetat en l’àrea de la mandíbula, la qual cosa pot derivar en una línia de la mandíbula caiguda”. És la descripció exacta de la temible amenaça que va fer el cirurgià plàstic Mervyn Patterson al London Evening Standard. Es veu que hi ha un grapat de col·legues seus a la Gran Bretanya i els EUA que comparteixen la seva opinió. Segons Patterson, cada cop més gent se n’adona del seu aspecte quan està fent servir un programari de videoconferència com l’Skype. I no els agrada el que veuen.
Abans que corrin a llençar el vostre iPhone a la tassa del vàter, sapigueu que no hi ha cap evidència científica de l’existència de tal cara de smartphone, tot i que el rostre que veieu a la foto (del president de Nokia, Stephen Elop) us faci pensar el contrari. El que sí que hi ha és un boom en l’ús i abús de la cirurgia estètica entre els adolescents, una tendència que sembla que es vol potenciar amb anuncis com el del Dr. Patterson, per tal de fer encara més rendible una de les branques més econòmicament profitoses de la medicina.
Un lector del diari India Times, en comentar la notícia, va posar les coses en el seu context: “No estic segur que la meva addició a la tecnologia sigui responsable de la meva cara de smartphone, però crec que el meu costum de seure amb una mala postura pot haver-hi contribuït”.

Publicat a la revista Presència el diumenge 10 de juny de 2012

Amb l’aigua al coll

Si nosaltres ens creiem que amb la crisi econòmica que ens ha caigut a sobre tenim l’aigua al coll, convé tenir present que hi ha gent que sí que té l’aigua al coll... literalment. No sóc gens partidari de cercar desgràcies alienes més grans per alleugerir el pes de les pròpies, però cal donar a les coses la seva justa dimensió.
Tuvalu és un petit estat de poc més de 10.000 habitats que està condemnat a desaparèixer en pocs anys, per la pujada dels nivells dels oceans provocada pel canvi climàtic i l’escalfament global. Actualment, pateixen constants crescudes que inunden pobles sencers i la situació ha forçat el govern del país a buscar una sortida. Nova Zelanda s’ha ofert a acollir petits contingents cada any, però la solució definitiva és probable que estigui en el l’illa de Niue, un petit estat polinesi lliurement associat a Nova Zelanda, que no té cap risc de ser devorat per les aigües, però que fa anys que pateix un sever procés de despoblament. El govern local ha fet una proposta formal als habitats de Tuvalu perquè facin de Niue la seva nova pàtria.
Tuvalu va viure els seus cinc minuts de glòria quan el seu govern va començar a vendre els dominis d’internet del país, que la sort va voler que sigui el .TV, a cadenes de televisió d’arreu del món per xifres més que respectables. Ara segurament podrà vendre els drets per fer un documental que narri el primer èxode del segle XXI.

Publicat a la revista Presència el diumenge 3 de juny de 2012

Bones notícies: el món no s'acaba

Xultún, Guatemala 10/05/2012 - Foto: AFP PHOTO / © 2012 National Geographic / Tyrone Turner

La estranya foto que teniu a les mans és més important del que sembla al primer cop d’ull. En aquest indret selvàtic s’emplaçava la ciutat maia de Xultun, que durant la seva esplendor precolombina va albergar desenes de milers d’habitants. Un equip de la National Geographic Society va descobrir recentment que aquests magnífics arbres han anat creixent durant segles tot ocultant el que sembla ser la casa de l’escriba de la ciutat. A dins han trobat una magnífica sala plena de pintures i dibuixos en els murs del que segurament era el lloc de feina de l’escriba, amb anotacions i càlculs matemàtics i calendaris dirigits a trobar l’harmonia entre el cel i els rituals sagrats. La sorpresa rau en que tot plegat data del segle IX, molt anteriors als calendaris maies més antics coneguts fins avui, d’entre 1300 i 1521. Alguns calendaris responen al cicle solar de 365 dies, altres al cicle de 584 dies de Venus i d’altres al de 780 dies de Mars. Encara més, resulta que els calendaris no només no anuncien la fi del món a finals del 2012, sinó que cobreixen fins a 7.000 anys cap al futur. O sigui que ja podeu començar a fer plans per al 2013, i el 2014, i el 2015...

El temps passa més lentament per als avions

Sense ser cap expert en la matèria, és fàcil veure que l’evolució pel que fa al disseny d’aeronaus sembla que vagi a un ritme molt diferent del de la resta de creacions industrials de l’home. La casa Boeing acaba de presentar la nova generació d’un dels seus best-sellers, el 737. La gran modificació respecte al model anterior és a la punta de les ales, anomenades de «doble ploma», que segons el fabricant aconsegueix estalviar un 1,5 per cent de combustible. No deixa de ser sorprenent comprovar que entre el primer 737, presentat el 1964, i aquest del 2012 els canvis pel que fa al disseny no són gaire significatius, almenys a ulls profans. Ha passat gairebé mig segle! Pensem per exemple en una nevera, un transistor o un telèfon de fa 50 anys. O en un Mini Cooper o un VW Beetle de 1967 i un model del 2012. Les diferències són abismals. Al 1964 jo no havia ni tan sols nascut, però sí que recordo de petit que els aparells voladors que ens imaginàvem o que ens presentaven les propostes futuristes dels còmics, el cinema o la televisió per al segle XXI no s’assemblaven gens ni mica a aquest 737 amb ales de doble ploma que és gairebé igual al que feien servir els nostres pares. Quina desil·lusió!

Publicat el diumenge 11 de maig de 2012 a la revista Presència

Pànic al país de l’hamburguesa

Chino, Califòrnia 25/04/2012 - Foto: ALEX GALLARDO/REUTERS

Poc més d’una dècada després de l’esclat de la malaltia de les vaques boges que va estendre el pànic entre els carnívors d’arreu del món, un nou brot de l’encefalopatia espongiforme bovina va descobrir-se dies enrere a la granja californiana de la fotografia, al comtat de Chino. Els nord-americans són extremadament sensibles a aquesta qüestió, perquè els steaks i les hamburgueses són part del seu ADN gastronòmic. Les autoritats alimentàries van córrer a assegurar que no hi havia cap perill, perquè la vaca afectada no estava destinada al consum carni, sinó que pertanyia a una granja lletera, i ja se sap que la malaltia de les vaques boges no es transmet per la llet, sinó per la ingesta de carn provinent d’un animal afectat. Tanmateix, els consumidors no s’ho han cregut del tot i van acusar immediatament l’anunci del brot. Mercats tan llunyans com el sud-coreà han canviat de proveïdors i han començat a servir carn d’origen australià. Diuen que el pallasso de les hamburgueses ha perdut el somriure, que ha passat al rostre sorneguer dels vegetarians americans.

Publicat el diumenge 6 de maig de 2012 a la revista Presència