L’hora de segar cadenes

Publicat el diumenge 29 de juliol de 2012 a la revista Presència

Aquest diumenge el parc de la Devesa de Girona s’omplirà de gom a gom amb el doble propòsit de passar una estona inoblidable i de reivindicar alhora que ha arribat el moment de complir la profecia del nostre himne nacional i segar les cadenes que ens retenen dins un estat que no és el nostre. Aquesta foto de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, il·lustra quelcom que segurament es repetirà a la Devesa de Girona: la bona salut democràtica del poble català. Hem intentat durant 30 anys establir les bases d’una convivència amb Espanya que s’ha demostrat impossible de totes totes. Hem constatat per activa i per passiva que només un estat propi i sobirà ens permetrà desenvolupar les nostres potencialitats polítiques, socials i econòmiques, El procés ja està madur i necessita traduir-se en un resultat electoral rotund en favor de la independència, perquè més enllà de manifestacions i concerts, res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble que vol viure en llibertat.

La muntanya sagrada recupera el seu nom

Publicat a la revista Presència el diumenge 22 de juliol de 2012

Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades, diu la cançó popular marinera recollida per Joan Amades al seu Costumari. Fa pocs dies es produí un fet insòlit en la monolítica França: el Ministeri d’Ecologia, Desenvolupament Sostenible i Energia, responent a una campanya promoguda pel Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló, va acceptar canviar el nom oficial de la muntanya sagrada dels catalans a la seva ortografia original en la nostra llengua. Ara es diu Canigó a tots els efectes i no pas Canigou com fins ara. Venint d’un estat que va implantar el lema Parlez français, soyez propres com un xip a tots els cervells nord-catalans, no deixa de ser una notícia sorprenent. Tanmateix, aquest detall no va venir sol. El ministeri va acompanyar la mesura amb la declaració del Canigó com a Grand Site de France, una denominació que sol atreure visitants i despesa turística. Una de calenta, i una de freda. Una alegria saber que arreu de l’Estat francès es coneixerà la muntanya bressol de Catalunya amb el seu nom autèntic. Alhora, però, no fa gaire gràcia que sigui a partir d’ara un Gran Paratge de França. És com si el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio declarés, posem per cas, la muntanya de Montserrat Gran Sitio de España. Doncs això és el que han fet amb el Canigó, aquell lloc sagrat custodiat pels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, on Catalunya va començar a gestar-se com a nació. Any rere any la flama del Canigó s’escampa a cada racó dels Països Catalans, tot recordant-nos qui som i d’on venim. Quelcom que no oblidarem mai i que no canviarà cap decisió administrativa. Ja ho va dir mossèn Cinto: «Del Canigó s’enfila á l’alta cima / per veure en sa rodalia què s’hi mou, / per veure’l Rosselló, que tant estima, / còm lo podría deslliurar del jou.»

Zombilàndia

Publicat el diumenge 15 de juliol de 2012 a la revista Presència

Detroit és una ciutat del nord dels EUA, coneguda arreu del món per ser el bressol de l’automòbil, el producte industrial que ha fet del país nord-americà la primera potència mundial. El cotxe ho és tot per als estatunidencs. El 90 per cent dels treballadors van a la feina en cotxe.
Precisament per això Detroit és una postal tan dolorosa per als EUA, perquè representa el declivi de la seva indústria més emblemàtica. En 1950, era una ciutat vibrant d’1,8 milions d’habitants que progressaven de la mà dels Henry Ford, els germans Dodge, Walter Chrysler o la General Motors i ballaven al ritme de la música de la Motown. La bona estrella de la indústria nord-americana va deixar de brillar amb tanta força a partir de la primera crisi del petroli de 1973 i les plantes van començar a tancar una rere l’altre. Els fabricants japonesos mossegaven cada cop més intensament i Detroit va ser la ciutat més afectada del país. L’any 2000, la població s’havia reduït fins als 950.000 habitants. L’any passat, el cens marcava 713.000.
La conseqüència més notòria és que barris sencers de la ciutat resten abandonats. Escoles, fàbriques, botigues, hospitals, són testimonis fantasmals d’un passat esplendorós que ja no tornarà. Veure el magnífic edifici de l’estació central en ruïnes fa posar la pell de gallina.
Ara bé, què fas quan tens mitja ciutat abandonada i en estat ruïnós? Ningú no pot dir que els nord-americans no siguin imaginatius a l’hora de cercar solucions. L’empresa Z World Detroit LLC n’ha proposat una de molt bona. De fet, veient la foto de l’estat actual de la planta de la desapareguda Packard Motors —que havia arribat a donar feina a centenars de milers de persones—, de seguida ens vénen al cap les pel·lícules de zombis de George A. Romero, oi que sí? Precisament aquesta és la idea dels cervells de Z World Detroit: un immens parc temàtic de zombis que ocuparà més de 80 hectàrees de carrers i fàbriques abandonades de la ciutat. No em negareu pas que la descripció que fan els creadors d’aquesta Zombilàndia és engrescadora: «Tu, els teus amics i centenars d’altres heu sobreviscut a l’apocalipsi zombi. Sou en un paisatge urbà tancat, on un petit però creixent grup de zombis comencen a perseguir-vos. Quant de temps podeu durar? Aguantareu fins al capvespre? Trobareu els elements necessaris per sobreviure?» Ja ho veieu. Si hom no pot rehabilitar una zona urbana abandonada per un milió de persones, els zombis poden ser la solució. Si us agrada la idea de córrer com esperitats —mai millor dit— fugint d’una horda de morts vivents amb ganes de berenar amb els vostres intestins, podeu col·laborar activament amb el projecte, que es finança amb un sistema de microaportacions tipus Verkami.

La fi de l’escriptura manuscrita

Publicat el diumenge 8 de juliol de 2012 a la revista Presència

Berlín 27/06/2012 - Foto: Bild Zeitung

Bild és el diari més venut d’Europa, i el més venut del món si descomptem els japonesos. Fa pocs dies va sorprendre els seus milions de lectors amb una portada molt trencadora, feta a mà alçada, amb l’objectiu de cridar l’atenció sobre un canvi cultural que la revolució tecnològica que vivim ha accelerat. El títol és ben explícit: «Alerta! L’escriptura a mà s’extingeix!»
Segons un estudi esmentat per Bild, un de cada tres adults no ha escrit res a mà alçada durant els darrers sis mesos. Els serveis de missatgeria instantània som els SMS o el Whatsapp, els correus electrònics, el Facebook i el Twitter han reemplaçat el paper i l’escriptura manuscrita com a eines de comunicació interpersonal. Fins i tot el postit, aquell quadradet groc de paper que es podia enganxar a pertot, omnipresent en despatxos i oficines, té els dies comptats i és camí d’esdevenir una peça de museu.
Són uns canvis vertiginosos. Jo mateix, que sóc tan jove que vaig néixer després que l’home va trepitjar la Lluna (pocs mesos després, però), vaig ser sotmès durant els primers anys d’escolarització a classes de reforç de cal·ligrafia, perquè la meva lletra era desastrosa. Ara, m’adono que fins i tot la llista del súper la faig amb una aplicació del meu smartphone, i que si vull que els meus fills rebin i facin cas d’un missatge meu, més que no pas escriure’ls una nota en un paperot, més val que els enviï un missatge via Facebook.
No em preocuparia gaire si no fos per les declaracions al mateix Bild d’un tal Manfred Spitzer, director de la Clínica Psiquiàtrica Universitària d’Ulm: «L’escriptura és bàsica per fomentar la coordinació i les habilitats manuals, i exercitar-la a diari és fonamental per a l’activitat cerebral.»

Quin tros de uombat!

Sydney 21/06/2012 - Foto: GREG WOOD/AFP

Els uombats són uns petits marsupials molt macos que provoquen la mateixa tendresa que els seus cosins els coales. Són molt mandrosos, es mouen molt a poc a poc i triguen 14 dies a fer la digestió. Ara bé, aquests animalons tan simpàtics tenen uns avantpassats que segurament ja no ens farien tanta gràcia. Fa pocs dies, científics australians van revelar el descobriment a l’estat de Queensland d’un enorme cementiri de diprotodonts com el de la fotografia presa a l’Australian Museum de Sydney. El diprotodont és un rebesavi prehistòric del uombat, de la mida d’un rinoceront, que va córrer per Austràlia durant el plistocè. S’hi van trobar més de 50 esquelets, incloent-hi un exemplar extraordinàriament gran, anomenat Kenny, la mandíbula del qual fa gairebé un metre. Hom no sap si el diprotodont era tan lent com el uombat d’avui en dia, però és dubtós que l’home de la fotografia es mantingués tan tranquil si aquesta reproducció a escala real cobrés vida.

Publicat el diumenge 1 de juliol de 2012 a la revista Presència

«Destapa la felicitat»

No em negaran pas que aquesta foto podria ser sense cap dificultat la protagonista d’una campanya publicitària d’aquelles amb què ens han estat bombardejant des que es van inventar això dels mitjans de comunicació de masses. «Tot va millor amb...», «El sabor de la vida», «Des de 1886 repartint felicitat» o l’actual «Destapa la felicitat». Ja saben per on vaig, oi? La líder opositora Aung San Suu Kyi rep amb alegria una encara més alegre Hillary Clinton, que la visita a la ciutat de Yangin, a Myanmar. Segurament que el motiu de tanta felicitat és l’avenç –amb penes i treballs– del procés de democratització del país asiàtic, tot i que també podrien estar celebrant que després de 60 anys d’absència, el símbol del domini global nord-americà per excel·lència –la Coca Cola– torna a Myanmar. L’aixecament de les restriccions a la inversió estrangera per part del govern de transició permetrà a la companyia amb seu a Atlanta esborrar Myanmar de la llista de països on no pot fer negocis. Una llista cada cop més exigua. Els únics dos estats que encara es resisteixen a la líquida invasió són Cuba i Corea del Nord, tot i que les ampolles i llaunes arriben de totes maneres mitjançant intermediaris sense relació directa amb la matriu americana. El 1979, quan el govern comunista xinès va aixecar la prohibició de comercialitzar aquest beuratge, la companyia va despatxar immediatament des de Hong Kong un tren amb 20.000 caixes de Coca Cola. A Myanmar, també volen començar amb bon peu, per la qual cosa s’han afanyat a fer una donació de tres milions de dòlars a la fundació de suport a la dona treballadora. Em fa l’efecte que no trigaran a recuperar aquest generós donatiu.

Publicat el diumenge 24 de juny de 2012 a la revista Presència

Enginy català

Fàbrica Gas Gas, Salt (Gironès) - Foto: Lluís Serrat

Els catalans ens podem vanagloriar d’haver inventat el submarí, el xupa-xups, el pal de fregar i un llarg etcètera, però del que segur que hem d’estar orgullosos és de la nostra capacitat com a societat per fer front a les batalles més difícils i sortir-ne més o menys airosos. Ens vam refer de la desfeta de 1714 i vam protagonitzar la primera revolució industrial continental. Vam superar el feixisme i vam aconseguir revifar una llengua encara avui amenaçada. El context actual de greu crisi econòmica i política torna a fer aflorar aquell mateix esperit de treball i de sacrifici. Si el panorama es presenta complicat, cal posat tot l’enginy a treballar. És el que han fet dues empreses del sector de la motocicleta al nostre país, Gas Gas i Ossa. Són competidores al mateix segment del mercat, però han vist que no se’n sortirien si no aplicaven el concepte de coopetition, una barreja de cooperació i competència derivada dels treballs del premi Nobel John Nash (el de la pel·lícula A Beautiful Mind). Ambdues companyies s’han unit per compartir tecnologia, instal·lacions i xarxes de comercialització. El que és encara més important, uniran els seus departaments de R+D+I. No sé si amb tot plegat aconseguiran crear el «Silicon Valley de la moto» somiat pel director de la Gas Gas, Ramon Puente, però el que hom pot tenir per segur és que és un dels camins més clars per sortir de la crisi i encarar el futur amb garanties.

Publicat el diumenge 17 de juny de 2012 a la revista Presència