Conduir i pilotar, alhora

Nova York, 04/04/2012 - Foto: REUTERS/Shannon Stapleton

Sembla una broma dolenta, però el vehicle que va atraure més l’atenció durant l’edició d’enguany de l’International Auto Show de Nova York ha estat... un avió! Bé, de fet, no és només un avió, és un avio que es transforma en cotxe, o un cotxe que es transforma en avió. Es diu Terrafugia Transition (no em direu que no és un gran nom!) i funciona amb gasolina normal. Es pot guardar en un garatge normal i en arribar a l’aeròdrom desplega automàticament les ales i en uns minuts és a punt per enlairar-se. Té una autonomia de 600 kilòmetres, amb una velocitat màxima de 170 km/h, tot i que quan circula per carretera és notablement més lent. El fabricant assegura que ja compta amb 100 comandes que començarà a servir a finals d’any pel mòdic preu de 279.000 dòlars. Els visitants del Saló de Nova York van entrant somiant amb un Mustang o un Corvette, i van sortir amb el Terrafugia al cap.

Publicat el diumenge 15 d'abril de 2012 a la revista Presència

Mitjons voladors

Paju, Corea 27/03/2012 - Foto: BOBBY YIP / REUTERS

Alhora que el govern nord-coreà ultima els detalls d’una nova sèrie de proves amb míssils amb capacitat nuclear, i els EUA realitzen exercicis militars conjunts amb Corea del Sud que no fan més que augmentar la tensió a la regió, la població del país segueix en condicions de pobresa extrema, amb les necessitats més bàsiques insatisfetes. La successió dinàstica en aquesta dictadura comunista hereditària no ha ocasionat cap canvi substancial per a la població de Corea del Nord.
No és només l’escassedat d’aliments o de medecines. Mantenir els peus calents també és un dret humà. Activistes d’una organització no governamental sud-coreana han esbrinat que molts dels seus germans del nord no tenen ni tan sols les peces de roba més elementals, per la qual cosa han engegat una campanya d’acció directa, que consisteix a fer volar rudimentaris globus amb paquets de mitjons que cauen a l’altra banda de la frontera. Són tan petits i fràgils que no són detectats pels sistemes de defensa i arriben com una benedicció celestial per als soferts habitats dels voltants de la zona desmilitaritzada propera a Paju.
Un petit gest anònim de germanor que escalfa els peus gèlids de centenars de nord-coreans.

Publicat el diumenge 8 d'abril de 2012 a la revista Presència

Què Déu et beneeixi, o no

Polk County 23/03/2012 - Foto: JOE ROBINSON / Cycle Central Iowa

Aquesta carretera d’entrada al comtat de Polk, a l’estat de Florida, és molt semblant a qualsevol altra que hom pot trobar als EUA, que gaudeixen de la major xarxa viària del planeta. De fet, la foto no diu gran cosa, però aquest camí, i tots els camins d’accés a Polk, han estat protagonistes d’una història curiosa que denota la polarització de la societat nord-americana en molts aspectes.

Tot comença amb una campanya del pastor evangelista Frank Smith, anomenada PUP (Polk Under Prayer, Polk sota Pregàries). El projecte consisteix a posar àngels a controlar els accessos al comtat. Si, ho han llegit bé. Els membres de l’església del reverend Smith pinten una línia amb oli beneït a cada camí d’entrada, i a continuació fan una pregària per «demanar a Déu que a hi posi àngels a inspeccionar cada vehicle que ingressa a Polk». Aquests punts de control policíac celestial tenen unes funcions molt concretes. Segons explica Smith al web de l’església, «hem demanat a Déu que enviï a la presó els que volen el mal, i que els dugui a un estat de submissió i penediment. Si no se sotmeten a la manera de viure cristiana, la nostra pregària és que vagin a la presó o abandonin el comtat».

Enmig de tanta paranoia integrista, sortosament entra en escena l’Associació Humanista de Florida (HFA), que amb un gran sentit de l’humor s’ha plantat en cada entrada a Polk amb pals de fregar i cubells d’aigua «no beneïda», per «rentar la benedicció» de les carreteres. Potser els retens angèlics havien començat a funcionar, perquè la mateixa presidenta de l’associació, Ellen Beth Wachs, que havia plantejat als tribunals un cas de separació església-estat per aquest assumpte, ha estat detinguda en dues ocasions per «conducta lasciva» dins el terme de Polk. «Venim en pau. És el que diuen els alienígenes, però nosaltres no en som, d’extraterrestres, som ateus!», explica Mark Palmer, director de l’HFA, per afegir que «això que fem no és un acte d’afirmació atea, del que es tracta és que tothom sigui benvingut a Polk, sigui o no cristià. Que tothom sàpiga que el comtat de Polk és obert a tothom!» Amén.

Publicat el diumenge 1 d'abril de 2012 a la revista Presència

La revolució de la patata

Atenes 15/03/2012 - Foto: RUTH MARIGOT

La patata és un tubercle d’origen americà, responsable de grans canvis en la història de la humanitat, des de revolucions industrials fins a processos d’independència, passant per la major expansió demogràfica de tots els temps, que no s’explica sense la difusió de la patata com a element bàsic de la dieta universal, sobretot a Occident.
Els habitants de l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena, són una tribu maputxe amb una rica i apassionant història oral que assegura que la patata va néixer a la seva illa i que ells van ser els primers a cultivar-la, abans que els maputxes del continent i més tard els inques l’escampessin a pertot. Les mares de l’illa, encara avui, lliuren a les seves filles el dia del seu casament una petita bossa amb llavors de més de 200 varietats de patates, que cada dona de l’illa guarda gelosament i que s’han transmès de generació en generació durant mil·lennis. A les mares maputxes de Chiloé els agradaria molt saber que les patates són ara protagonistes d’una altra revolta, a Grècia, on la crisi ferotge empeny a la pobresa centenars de milers de famílies. La premsa local l’ha anomenada –precisament– revolució de la patata. Uns grangers del nord de Grècia han decidit trencar la cadena de comercialització i plantar-se a les places principals dels pobles amb els camions carregats de patates, per vendre-les directament als empobrits consumidors. La proposta s’ha escampat com una taca d’oli i ha arribat fins la mateixa capital del país, on els pagesos estan venent els productes de la terra –molts cops saltant-se normatives i regulacions impositives, sanitàries i logístiques– sense intermediaris als ciutadans, que veuen reduïda la factura de la compra entre un 50 i un 70 per cent. En molts pobles i ciutats és el mateix Ajuntament qui n’organitza la venda directa, com una mesura que ajudi a compensar la pèrdua de poder adquisitiu i les rebaixes salarials que han patit els grecs.
La revolució de la patata és només una de les moltes iniciatives ciutadanes que a Grècia reemplacen el paper d’un Estat absent segrestat pels mercats que, obligat a expiar els seus pecats comptables, només pot ocupar-se d’establir mecanismes per pagar l’enorme deute contret durant els anys de crèdit barat que van seguir a la creació de l’euro.

Publicat el dia 25 de març de 2012 a la revista Presència

Un any després

TOKIO 09/03/2012 - Foto: ISSEI KATO/REUTERS

Ja ha passat tot un any, però encara tenim a la retina aquelles imatges del tsunami empassant-se pobles sencers de la costa japonesa amb el seu avenç implacable. El mar es va enretirar pocs dies després, però les conseqüències encara perduren. La zona d’exclusió al voltant de la central de Fukushima ha convertit en pobles fantasmes llocs que havien crescut i prosperat sota el paraigua de una indústria nuclear que mai no havia estat vista com una amenaça per la societat japonesa. Dies enrere, la Casa Àsia de Barcelona va celebrar un simposi per estudiar la resposta de la ciutadania i els mitjans davant el desastre de l’11 de març de 2011. El professor Yoshio Sugimoto va recordar un proverbi del seu país que diu que el bambú es doblega però no es trenca, assegurant que el poble japonès tirarà endavant, com es pot veure en l’actitud d’aquests escolars durant un dels habituals simulacres de terratrèmol. Més colpidor va ser el reclam de Takashi Kubota, tinent d’alcalde de la ciutat de Rikutenzaka, devastada pel tsunami: «La reconstrucció es una tasca de 10 anys. Si us plau, no ens oblideu.»

Publicat el diumenge 18 de març de 2012 a la revista Presència

Veure el món amb ulleres Google

Quan ja ens hem acostumat que els avenços tecnològics que el segle passat restaven reservats a James Bond, Dick Tracy o els superherois de la Marvel, siguin el pa de cada dia, Google ve i fa un anunci que ha deixat més d’un corglaçat. Cap a finals d’aquest 2012 l’empresa californiana posarà a la venda unes ulleres Google, que portaran una petita pantalla incorporada, de manera que davant dels nostres ulls apareixerà informació relacionada amb allò que estarem mirant: llocs d’interès, el temps, amics que hi són a prop... Ara no només controlaran on som, què comprem o quines pàgines d’internet visitem, sinó que també sabran què estem mirant! Què passarà si fem servir aquestes ulleres tot conduint? No ens distrauran? Si pel carrer se’ns escapa una mirada furtiva cap a aquell cos tan atractiu, quina informació relacionada ens sortirà a la pantalleta? Aquells que no farem servir aquestes ulleres d’espia, estarem indefensos davant aquells que ens podran escorcollar sempre que vulguin amb les seves?
Des que treballem amb La Caixa, Endesa o Telefónica, ja fa temps que sabem que la ficció naïf de la protecció de dades és quelcom del passat. Ara bé, d’aquest escenari actual a un món estil Terminator com el que ens presagien aquestes ulleres, n’hi ha un bon tros.

Il·lustració: Jordi Soler

Publicat el diumenge 4 de març de 2012 a la revista Presència

Caos

Bengasi, 16/02/2012 -  Foto: EFE / MANU BRABO

Un any després de la fi de la dictadura, Líbia és un caos. Més de 10 milícies controlen barris sencers, aeroports, ports i instal·lacions, combaten entre elles pels carrers, i arresten ciutadans en centres clandestins de detenció, on Amnistia Internacional ha constatat tortures i morts.

Els membres del govern de transició, segons informes els corresponsals estrangers, semblen massa enfeinats emportant-se en maletins a l’exterior els milions de la família Gaddafi que els bancs i governs europeus havien retornat a Líbia.

Mentrestant, l’espai d’atenció internacional dedicat als països en flames ara està focalitzat a Síria. Líbia ja ocupa el seu lloc al bagul dels records, com l’Afganistan, l’Iraq i tants altres.

Publicat el diumenge 26 de febrer de 2012 a la revista Presència