Cap de Mico s’escapa d’Indiana Jones

Lima, Perú. 19/01/2012 - Foto: ERNESTO BENAVIDES/AFP

El 1987, la regió de Sipán, al Perú, va saltar a la primera plana de l’arqueologia mundial, en descobrir-s’hi unes magnífiques tombes reials de la cultura moche, una civilització precolombina que va dominar la costa nord peruana entre els segles I i VII de la nostra era.
La sensacional descoberta va provocar que els Indiana Jones de torn saquegessin les tombes en un tres i no res. Tresors d’incalculable valor van desaparèixer i van acabar a les mans de col·leccionistes privats d’arreu del món. Entre ells, el Cap de Mico d’or massís de la fotografia va anar a parar a Nou Mèxic, EUA. El seu «propietari», per dir-ne d’alguna manera, va cedir-lo al Museu Palau dels Governadors de Santa Fe, Nou Mèxic. L’estat peruà va iniciar una llarga negociació amb les autoritats del museu fins a arribar a la signatura d’un memoràndum, que va permetre el retorn del Cap de Mico al lloc on havia descansat durant segles. Va ser rebut com un heroi, com ho demostra el bombardeig fotogràfic al qual va ser sotmès en el moment de la seva presentació oficial al ministeri d’Afers Peruans.

Publicat el diumenge 29 de gener de 2012 a la revista Presència

Morir per treballar

Shenzhen 09/01/2012 - Foto: YM YIK / EFE

A tots ens agraden aquests aparells tan moderns i atractius amb la poma al darrere. Els aparells de la marca Apple són una mena de DNI que certifica la pertinença al món més fashion i més techno. Convé saber, però, que l’altra cara de la moneda d’aquest èxit que ha convertit Apple en l’empresa més gran del món per capitalització borsària són les fàbriques amb treballadors semiesclaus de la companyia Foxconn a la Xina. El seu principal client és Apple, però també treballa per a Microsoft, HP, Sony i d’altres.

Foxconn té una plantilla d’un milió d’empleats, en un entorn de treball que no s’assembla gaire a Silicon Valley. Els empleats de Foxconn, la majoria adolescents, viuen amuntegats en dormitoris comunitaris de 100 lliteres i el seu dia es pot resumir molt fàcilment: s’aixequen, mengen un bol de fideus amb arròs, treballen 15 hores consecutives, tornen al dormitori, s’higienitzen, renten la seva roba i se’n van al llit fins a l’endemà, quan tot torna a començar, 7 dies a la setmana. El salari és d’uns 30 euros... mensuals.

La Foxconn és com una fortalesa impenetrable, i els mòbils i càmeres de treballadors i visitants són requisats a l’entrada de les fàbriques. Aquesta foto s’ha fet amb el permís de la companyia, per la qual cosa no és difícil sospitar que hi hagi una preparació prèvia de l’escenari. Els rostres seriosos d’aquestes adolescents i —sobretot— dels dos supervisors que caminen pel passadís, però, fan palesa la situació real d’aquests centres de treball.

Fa pocs dies, més de 150 treballadors van pujar al terrat d’una planta a Wuhan amb intenció de suïcidar-se. Els casos individuals es compten per dotzenes en els darrers dos anys. Fa 50 o 100 anys, explotàvem els treballadors de casa nostra, però feia mal d’ulls. Ara ens beneficiem de l’explotació de treballadors xinesos, que com que són molt lluny no fan nosa a la consciència.

Publicat el diumenge 22 de gener de 2012 a la revista Presència

«El triomf de la voluntat»

Pyongyang 03/01/2012 - Foto: KCNA/EFE 

Tinc una debilitat per aquestes manifestacions multitudinàries orquestrades per les dictadures per demostrar-se a si mateixes i al món sencer el poder absolut que ostenten. Veient aquesta desfilada organitzada per jurar fidelitat al nou líder suprem de Corea del Nord, no puc evitar cercar en algun racó de la fotografia Leni Riefenstahl filmant una versió asiàtica d’El triomf de la voluntat, el film de propaganda nazi que, tot i la ideologia repugnant que transmetia, va establir uns cànons estètics encara vigents. La cineasta alemanya és morta des de fa poc menys d’una dècada, però els dictadors continuen repetint les seves coreografies com a expressions de submissió forçada dels seus pobles. Serveixen per deixar clar qui mana i per atemorir els dissidents. Sota un fred intens, un poble famèlic jura obediència a un nou opressor, hereu d’una dinastia comunista. Una imatge inexplicable en el segle XXI, però real, ben real.

Publicat el diumenge 15 de gener de 2012 a la revista Presència

L’any de la fi del món

Guatemala 22/02/2011 - Foto: Sandra Sebastian / EFE

No és pas que tingui intenció de posar-vos la por al cos, però, per si de cas, volia recordar-vos que enguany s’acabarà el món, segons algunes interpretacions del calendari maia. A Guatemala, els maies segueixen celebrant l’any nou sense cap entrebanc, tot i que, si hem de jutjar per les cares dels sacerdots, n’hi ha per preocupar-se una mica. Cap somriure, cap espurna als ulls. Tot i que, ben mirat, potser no és pas el calendari maia, el motiu de preocupació d’aquests indígenes. Veient les previsions econòmiques pel 2012, és probable que el món faci un pet, amb maies o sense.

Publicat el diumenge 8 de gener de 2012 a la revista Presència