El futur és negre

Publicat el diumenge 17/3/13 a la revista Presència

Pequín, 12/03/2013 - Foto: AFP PHOTO/Mark RALSTON

Per què tots els líders xinesos es tenyeixen els cabells? Aquesta transcendental pregunta era la que es feia la corresponsal de la BBC a Pequín, Celia Hatton, després d’assistir a la cerimònia de clausura del congrés del Partit Comunista de la Xina Popular. La veritat és que no hi havia caigut, però com es pot veure en aquesta fotografia de la cerimònia esmentada, tothom ha passat pel taller de pintura, començant pel nou líder Yu Zhengsheng, que és qui parla, i continuant pels altres pesos pesants: Hu Jintao, Xi Jinping i Wen Jiabao, que mantenen els seus posats impassibles. «Vestits foscos, corbates vermelles i un casc de cabells negres són l’uniforme de l’elit del Partit Comunista a la Xina», explica Hatton. Què voleu que us digui, ho trobo força monòton. Ja posats, podrien optar per donar una mica de color a aquestes reunions multitudinàries. Per exemple, podrien disposar que els delegats de cada província es tintessin els cabells d’un color diferent, o si no volen abandonar el negre, almenys podrien variar els pentinats. Uns dreadlocks rastafaris o unes crestes punk assegurarien una cobertura mediàtica mundial, us ho ben asseguro!

Ja hem begut oli

Publicat el diumenge 10/03/13 a la Revista Presència

Barcelona 13/02/2013 - Foto: SONY EUROPE LIMITED

S’ha acabat el bròquil. Ara sí que ja estem perduts del tot. El congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona ens ha dut una notícia que no per esperada és menys terrible.
Quan van aparèixer els primers telèfons mòbils, es tractava d’uns aparells pesants i incòmodes que no presagiaven el que succeiria en pocs anys: aquests diabòlics estris conqueririen el món i ocuparien tot i cadascú dels àmbits de la nostra vida. Ens aixequem amb l’alarma del mòbil, revisem els correus electrònics tot esmorzant, escoltem la ràdio amb el mòbil de camí a la feina, ens enviem missatges i whatsapps amb la família i els amics tothora i a pertot, dinem mentre remenem el Twitter i el Facebook i fem fotos amb el mòbil a tot el que es belluga al nostre voltant. Abans de dormir, endollem l’aparell però el controlem amb el blanc de l’ull, no fos cas que ens arribi alguna notificació.
Ja ho veieu. El mòbil és més que una extensió de la vida diària. N’és el protagonista. Li dediquen una fira a l’Hospitalet i vénen 75.000 persones d’arreu del món. El telèfon personal és com la roba interior: només alguns frikis no en fan servir. No hi ha res a fer, no podem viure sense ell, ans al contrari, ens hem d’acostumar a conviure-hi en tot moment.
En tot moment? No! Encara hi havia un àmbit íntim on el mòbil no havia penetrat: la dutxa. Durant els minuts de dutxa diària (o setmanal, que n’hi ha que per no separar-se del mòbil van espaiant la seva higiene personal) el telèfon quedava fora del nostre abast. Podíem gaudir d’aquells minuts i recordar aquells vells temps quan el mòbil no existia.
Doncs s’ha acabat. Fins i tot aquest racó ha sucumbit a la conquesta dels telèfons. Unes quantes companyies van presentar a Barcelona nous models completament submergibles, capaços de resistir les dutxes, les piscines i les pluges. Prepareu-vos per respondre correus amb el cap ple de xampú i per actualitzar el vostre mur de Facebook amb missatges com ara «ensabonant-me el cos amb gel d’avena».

Multitud solitària

Publicat el diumenge 3/3/13 a la revista Presència

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT 26/02/2013 - Foto: QUIM PUIG

La tecnologia ens ha dotat d’eines de comunicació extraordinàries. De fet, jo mateix estic escrivint aquestes línies assegut en un sofà d’un àrea de networking del Congrés Mundial del Mòbil que un cop més ha tingut lloc a Barcelona. M’envolten milers de persones molt ocupades que no han vingut a passejar, sinó a fer negocis. Si hagués de trobar un mot per definir-los, seria solitud. Com es pot veure a la magnífica fotografia de Quim Puig, la gent ja no es connecta de manera presencial, no es parlen cara a cara, no es miren als ulls. Tothom viu presoner dels seus dispositius mòbils. Contesten correus, fan trucades, envien whatsapps, però no hi ha interacció humana directa. És una sensació estranya trobar-se rodejat d’una multitud (el MWC 2013 ha tingut més de 70.000 assistents) però, alhora, sentir una profunda solitud. És cert que la tecnologia ens ha canviat la vida, i que les distàncies s’han esborrat, però entre poc i massa...

L’espai és molt traïdor

Publicat el diumenge 24/02/13 a la revista Presència

Ekaterinburg 18/02/2013 - Foto: REUTERS/Stringer

Aquest científic de la Universitat Federal dels Urals, a Ekaterinburg, capital de la província russa de Sverdlovsk, es mira amb lupa un fragment de meteorit recollit als voltants del llac Txebarkul, a prop de la ciutat de Txeliàbinsk.
L’espai és ben traïdor. Mentre tothom esperàvem l’asteroide 2012DA14, que va passar ben a prop de la Terra (tan a prop que molts satèl·lits artificials orbiten el planeta a la mateixa distància, uns 28.000 quilòmetres), quinze hores abans un altre roc espacial va penetrar l’atmosfera de forma intempestiva i va provocar el caos i el pànic en aquesta regió russa dels Urals. L’onada expansiva i la pluja de boles de foc van causar 1.500 ferits, 3.000 edificis afectats i una energia alliberada equivalent a vint bombes atòmiques com les de Hiroshima i Nagasaki. Els immensos recursos de les agències espacials nord-americana, europea, xinesa, etcètera, els milers d’observatoris escampats arreu del món, van advertir l’arribada del 2012DA14, però no pas la del seu germanet rus. S’ho haurien de fer mirar.

Mil milions de llamps i trons!

Publicat el diumenge 17/2/13 a la revista Presència

ROMA 11/02/2013 - Foto: TOPSHOTS/AFP PHOTO/FILIPPO MONTEFORTE

La notícia de l’abdicació –no pas dimissió, els papes de Roma no dimiteixen sinó que abdiquen– de Benet XVI va caure com una bomba arreu del món i pel que es pot veure a la foto, al cel també. Aquest llamp espectacular va caure a la basílica de Sant Pere el mateix dia que el papa va anunciar la seva marxa a finals d’aquest mes de febrer. El problema és saber si el llamp és senyal d’alegria o de tristor per la notícia, però no deixa de provocar un cert esglai comprovar aquesta connexió cel-terra tan forta que hi ha al Vaticà. Bé, potser no tant, perquè segons els meteoròlegs romans, aquest fenomen és més aviat comú, perquè la cúpula de la basílica de Sant Pere disposa d’un potent parallamps. Sigui com sigui, si la meva àvia veiés aquesta imatge, se senyaria i exclamaria: Marededéusenyor!

Ara és l’hivern del nostre descontentament

Publicat el diumenge 10/2/13 a la revista Presència

Leicester 04/02/2013 - Foto: AFP / HO / UNIVERSITY OF LEICESTER

Confirmat, «fora de tot dubte raonable», han declarat els investigadors de la Universitat de Leicester, a Anglaterra. Les restes de fa 500 anys trobades sota un aparcament de la ciutat de Leicester –entre les quals hi ha la calavera que es veu a la fotografia– corresponen a Ricard III, el darrer rei anglès mort en combat, concretament a la batalla de Bosworth Field, el 1485. D’aleshores ençà, el monarca immortalitzat per William Shakespeare va romandre un misteri.
Estudis d’ADN comparats amb els de les restes d’una germana del rei han confirmat les sospites dels arqueòlegs que van trobar mesos enrere els ossos del darrer monarca anglès de la dinastia dels Plantagenet.
Hom pot dir que la no gaire noble localització de les restes –sota un aparcament de cotxes– és un cas de justícia poètica per a un personatge que Shakespeare va presentar com un geperut despietat que usurpa el tron, deixant enrere un reguitzell de cadàvers, prínceps nebots inclosos.
La troballa de les restes del rei Ricard III coincideix, però, amb un moviment revisionista de la seva història, que argumenta que la imatge esbiaixada del monarca que avui coneixem és conseqüència de la manipulació dels seus successors Tudor per desprestigiar els Plantagenet.
Aquesta teoria sembla que agrada a l’Ajuntament de Leicester, que ja es frega les mans amb les potencialitats turístiques de la troballa. L’alcalde de la ciutat, Peter Soulsby, s’ha afanyat a anunciar amb tota solemnitat que les restes del rei Ricard III seran inhumades a la catedral d’aquesta ciutat situada a 100 quilòmetres al nord de Londres.

Corea del Nord existeix

Publicat el diumenge 3/2/13 a la revista Presència

Pyongyang, 29/01/2013 - Foto: AFP PHOTO / GOOGLE

Fa unes parell de setmanes, vam dedicar aquesta mateixa secció a una misteriosa visita a la dictadura comunista hereditària (sí que sona estrany, això...) d’una delegació nord-americana encapçalada per l’exgovernador de Nou Mèxic, Bill Richardson, i el màxim executiu de Google, Eric Schmidt. La visita va disparar un gran nombre de rumors sobre l’objectiu de la visita, oficialment desaconsellada pel Departament d’Estat dels EUA. La presència de Schmidt era molt enigmàtica, però el passat 29 de gener un petit canvi va donar moltes pistes del motiu de l’interès del gegant d’internet. La imatge gran és una captura de pantalla del servei cartogràfic Google Maps del dia 29 de gener. La petita és la mateixa captura, feta un dia abans. Corea del Nord era un dels pocs punts negres de l’impressionant servei de mapes de la companyia californiana. El mapa era una gran taca blanca i les imatges de satèl·lit eren borroses. Això ja és història. El mateix 29, les xarxes socials i els blocs especialitzats es van omplir d’imatges dels camps de concentració o de les instal·lacions militars i nuclears del règim nord-coreà. La pregunta del milió és: què va dir o prometre Schmidt per aconseguir aquest gir copernicà en el país més hermètic del planeta?

La vida és una pantalla

Publicat el diumenge 27/01/13 a la revista Presència

Washington. 21/07/13. Foto: EFE/PETE MAROVICH

L’entrada dels aparells de televisió a les llars d’arreu del món va significar un abans i un després en la forma de relacionar-se de les persones en l’àmbit familiar. Aquell aparell emissor d’imatges i sons va esdevenir ràpidament el centre d’atenció i el rei de la casa. Més tard, els telèfons mòbils van transformar les comunicacions interpersonals, amb la possibilitat de parlar tothora i des de qualsevol lloc. Amb els smartphones, però, la revolució és total. Aquests aparells, a banda d’oferir-nos una connectivitat total, han posat la fotografia i l’enregistrament de vídeos en la quotidianitat més absoluta. Fem fotos i vídeos sense parar. Les xarxes socials de fotografia creixen exponencialment. Cada segon pugem una hora de vídeo a Youtube, un dia sencer cada 24 segons! Com es pot veure en aquesta imatge del ball inaugural de la segona presidència de Barack Obama, ja no mirem la realitat a la cara, ho fem a través d’una pantalla.

La serp voladora

Publicat el diumenge 20/01/13 a la revista Presència

Port Moresby, 11/01/2013 - Foto: REUTERS

Potser no haurà estat tan greu com a la pel·lícula del 2005 Snakes on a plane, protagonitzada per Samuel L. Jackson, on centenars de serps verinoses van ser alliberades dins d’un avió amb el propòsit d’eliminar un testimoni protegit, però els viatgers del vol de Qantas entre la ciutat australiana de Cairns i Port Moresby a Papua Nova Guinea segur que no oblidaran el vol del dia 11 de gener.
Aquesta fotografia, feta per un dels passatgers del vol esmentat, mostra una serp pitó de més de tres metres atrapada en un dels motors de l’aeronau. Va ser descoberta uns 20 minuts després de l’enlairament, mentre l’avió viatjava a 400 km/h i la temperatura exterior era de 12 graus sota zero. La serp va lluitar durant una hora per alliberar-se, sense èxit. La durada del vol entre Cairns i Port Moresby és de poc menys de dues hores. Malauradament, un cop aterrat, el personal de terra de l’aeroport va comprovar que el rèptil ja havia mort.
Els pitons australians no són verinosos i s’alimenten de petits rosegadors, que atrapen en amagar-se en llocs foscos. Hom creu que la serp voladora s’havia amagat al motor de l’avió en espera de l’aparició d’alguna presa, i va romandre immòbil en engegar-se els motors. Quan va decidir sortir, segurament ja es trobava a milers de metres d’alçada, i va quedar atrapada pel vent.

Un viatge privat a Corea del Nord

Publicat el diumenge 13/01/13 a la revista Presència

Pyongyang 07/01/2013 - Foto: AFP PHOTO / KCNA VIA KNS

Aquesta foto no diu res de particular al primer cop d’ull. Dues persones –potser dos amics– arriben a un aeroport. Fins i tot fan aquella cara de satisfacció i felicitat continguda de qui fa uns dies de vacances i acaba d’arribar a lloc. Tanmateix, si ens aturem una mica, descobrirem que els dos personatges són Eric Schmidt, el president de Google –el Big Brother d’internet–, i Bill Richardson, exgovernador de l’estat nord-americà de Nou Mèxic. El seu destí també és d’allò més inusual. No arriben pas a Las Vegas, on per aquestes dates se celebra la fira de tecnologia més important del món, sinó a Pyongyang, la capital de Corea del Nord, el país més tancat i impenetrable del globus terrestre.
Oficialment, es tracta d’un viatge privat organitzat per Richardson, que ha visitat el país asiàtic més d’una vegada per intercedir per ciutadans americans detinguts per espionatge. En aquest cas, es tractaria d’intervenir per Kenneth Bae, un sud-coreà amb passaport americà detingut en entrar al país. A pesar del tancament hermètic de les fronteres, el govern nord-coreà accepta de bon grat els visitants internacionals, perquè els presenta com una legitimació i un reconeixement del règim. A la capital hi ha fins i tot un museu dedicat a exposar els regals oficials dels visitants il·lustres.
Què fa, però, el president de Google en l’únic país del món on internet està prohibit a la població i només és accessible a un grapat reduït de jerarques de la dictadura? Richardson es va limitar a comentar que Schmidt «està interessat en alguns aspectes econòmics i de les xarxes socials del país».
El Departament d’Estat nord-americà va desaconsellar el viatge, però es va fer igualment. Experts internacionals citats pel diari The New York Times especulen que la presència del màxim executiu de Google podria haver estat una exigència del règim de Pyongyang (en el passat va succeir el mateix amb Clinton i Carter) per accedir a negociar sobre el detingut, ara que el nou líder Kim Jong-un ha declarat públicament l’aposta per la ciència i la tecnologia. Podria presentar la visita de Schmidt com una fita en aquest nou camí.

Reis republicans

Publicat el diumenge 06/01/13 a la revista Presència

Ja se sap que les Festes, de Nadal a Reis, són un moment de l’any on els somnis més esbojarrats es poden fer realitat, on l’impossible és factible i on els adults tornem a sentir-nos nens i anem a les cavalcades amb els nostres fills, néts o nebots com a coartada.
Pensar en un rei que sigui republicà pot ser un contrasentit durant tot l’any, però no pas per aquestes dates. Almenys això és el que va pensar Antoni Noguera, l’amo d’una pastisseria de-les-de-tota-la-vida de Vilobí d’Onyar. Aleshores va abandonar la seva idea inicial de dedicar el seu tortell artesà d’enguany al Barça, i va vestir els tres Reis de l’Orient amb sengles capes independentistes, amb la senyera estelada. Les figuretes, pintades a mà, reflecteixen el moment actual del país, segons Noguera.
El tortell està fet amb farina de Girona i fruites confitades de Brunyola, i es venen sota dos eslògans ben explícits: «Independentment de tot a can Noguera tens un bon tortell de Reis’ o «Els Reis ja han decidit que volen un tortell propi».
Ja sé que demanar uns reis republicans és una quimera, però què voleu que us digui, abans que un monarca que penja vídeos de reivindicació feixista al seu canal de Youtube, jo em quedo amb els Reis de l’Orient, siguin independentistes o no.

La fi del món (indígena)

Publicat el diumenge 30/12/2012 a la revista Presència

Tikal, guatemala 21/12/2012 - Foto: REUTERS/William Gularte

Em penso que no us donaré cap primícia si us dic que el món no es va acabar el proppassat 21 de desembre. La profecia mal interpretada dels maies va resultar un nyap, però va servir perquè molts pobles indígenes aprofitessin l’avinentesa per recordar que el seu món sí que s’està acabant, no pas per cap predicció, sinó per l’extermini, l’oblit i la marginació a què són sotmesos des de fa segles, d’ençà de la conquesta europea d’Amèrica. Els aborígens Kekxi, de Guatemala, van aprofitar la presència dels mitjans internacionals a les ruïnes maies de Tikal per protestar i reclamar la vigència dels seus drets humans, de la seva cultura i de la seva identitat.

Benvinguts al futur

Publicat el diumenge 23/12/2012 a la revista Presència

Pittsburgh 17/12/2012 - Foto: University of Pittsburgh/REUTERS

El gran Isaac Asimov va fer populars els robots amb relats inoblidables que encara emocionen els amants de la ciència-ficció i de la literatura en general. La recerca i desenvolupament en medicina i en la tecnologia aplicada a la medicina estan fent realitat coses que fins no fa gaire encara restaven reservades a l’àmbit de la fantasia.
Jan Scheuermann té 53 anys i des de fa 13 anys té una malaltia degenerativa que l’ha immobilitzat completament del coll en avall. Investigadors de la Universitat de Pittsburgh han aconseguit que recuperi independència i mobilitat gràcies a un braç robòtic que controla amb la seva ment. A la fotografia es pot veure com Jan gaudeix d’una rajola de xocolata que ella mateixa ha desembolicat.
El braç s’endolla (literalment) al cervell de Jan, que té implantat un xip de 4 mil·límetres amb un centenar d’agulles microscòpiques que capten els impulsos elèctrics d’un centenar de neurones perfectament identificades pels investigadors. En 48 hores, Jan ja controlava els moviments bàsics del braç robòtic, i després de catorze setmanes d’entrenament, el domini és prou ampli per desenvolupar accions complexes, com ara desembolicar una rajola de xocolata i posar-se-la a la boca amb una precisió mil·limètrica. Un avenç mèdic i tecnològic que hauria meravellat el mateix Asimov.

L'últim gran de Hollywood

Publicat el diumenge 16/12/2012 a la revista Presència

Califòrnia 09/12/2012 - Foto: Frederick M. Brown/AFP

Fa pocs dies, el Festival de Cinema de Santa Barbara, Califòrnia, va distingir Kirk Douglas amb el Premi d’Excel·lència Cinematogràfica 2012. El llegendari actor, que acaba de fer 96 anys i està en un estat de forma envejable, va rebre el guardó de mans de Robert de Niro.
Douglas és el darrer exponent d’una generació d’estrelles de Hollywood que van marcar una època daurada del cinema nord-americà. Va néixer a Nova York el 1916 i va debutar a Broadway el 1941. Després de servir a la Marina dels EUA va establir-se a la costa oest, on va iniciar una carrera cinematogràfica inigualable el 1946. Va fer-se famós arreu del món amb pel·lícules com 20.000 llegues de viatge submarí o Spartacus, però la seva empremta a Catalunya la va deixar l’any 1971, quan juntament amb Yul Brinner va filmar al cap de Creus i Cadaqués el film The Light of the Edge of the World, basada en el llibre Le phare du bout du monde de Jules Verne. L’acció transcorria l’any 1865 a l’illa dels Estats, a la Terra del Foc, Argentina, però els productors de Hollywood van trobar en el paisatge escarpat del cap de Creus el lloc ideal per rodar. Van construir una rèplica del far argentí que va ser enderrocada fa pocs anys. El record de la visita de Kirk Douglas, però, encara perdura.

Qui volen són les persones

Publicat el diumenge 09/12/2012 a la revista Presència

Istambul 05/12/2012 Foto: REUTERS / Murad Sezer

El reportatge central d’aquest número de Presència està dedicat als vols de baix cost, una realitat que ja és part de la vida laboral i d’oci de milions de persones arreu del món. Ja hem incorporat els avantatges del transport aeri d’una manera tan natural que hem oblidat el salt immens que va significar per a la humanitat escurçar les distàncies d’una manera tan dramàtica. Els cinc dies de vaixell que consumien els viatges entre Londres i Nova York, per exemple, van quedar reduïts a unes poques hores de vol; aquests trajectes estan ara a l’abast de milions de viatgers que abans no havien pogut accedir a creuar oceans i continents, sobretot a partir de l’aparició del primer Jumbo, el Boeing 747, que va duplicar la capacitat i va baixar notablement el cost dels bitllets.
Quan parlem de transport aeri, tanmateix, sovint ens concentrem en les companyies o en els aparells, però ens oblidem d’una peça clau del trencaclosques: les persones.
En el precís moment que escric aquestes línies, o que el lector les llegeix, hi ha milions de persones suspeses en l’aire, viatjant per tot el món. L’engranatge immens que fa possible aquest miracle incessant funciona gràcies a les persones que treballen perquè tot funcioni com un rellotge, perquè el marge d’error és sempre molt, molt estret.
Turkish Airlines ho entén així, i va homenatjar els seus milers de treballadors amb un avió únic que duu en el seu buc els rostres dels empleats, des dels directius de l’empresa fins als de manteniment.

El club dels portaavions

Publicat el diumenge 02/12/2012 a la revista Presència

Manila. Filipines. 25/11/2012 Foto: AFP PHOTO/TED ALJIBE

Les imatges d’un caça xinès J-15 enlairant-se del primer portaavions xinès només van es van poder veure a través dels mitjans oficials del règim. L’aparell de propaganda del totpoderós exèrcit xinès va assegurar-se que donessin la volta al món. D’aquesta manera, la Xina entra en el selecte club de les potències militars mundials en disposició de desplegar el seu potencial bèl·lic a mar obert. No és casual que sigui en el mateix moment que els EUA han manifestat que el Pacífic és la seva prioritat geoestratègica, tot obrint noves bases militars a Austràlia i establint vincles directes amb països abans ignorats o combatuts com ara Myanmar. La Xina està disposada a moure fitxa per esdevenir la potència hegemònica de la regió Àsia-Pacífic, que serà el centre neuràlgic del comerç i l’economia mundial a partir de la segona meitat del segle XXI. Liaoning, el seu primer portaavions, és un símbol d’aquesta voluntat.
Gairebé de forma simultània, els EUA van contraprogramar el bateig del Liaoning amb unes maniobres del seu superportaavions George Washington, carregat de caces F-18, que es troba ancorat a la base militar de Manila, a les Filipines. Enmig d’una crisi econòmica d’abast mundial, les despeses militars continuen enfilant-se, fent cas omís de qualsevol política de retallades o austeritat.

Les eleccions més transcendents

Publicat el diumenge 25/11/2012 a la revista Presència

Barcelona 09/11/1931 Foto: ARXIU

En aquesta fotografia extreta del llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya, de Jordi Badia, veiem Francesc Macià i Lluís Companys amb les delegacions de diputats catalans que van dur a Madrid l’Estatut de Catalunya elaborat a Núria i aprovat per una majoria abassegadora de ciutadans en referèndum.
La imatge és una instantània d’una època en què els nostres avis van intentar construir un país nou, una societat nova. Un intent revolucionari que va resultar fallit.
Avui, els catalans tenim una nova oportunitat històrica d’aixecar una Catalunya nova, de posar la primera pedra d’un nou estat europeu lliure i sobirà. Aquestes eleccions són encara més transcendents que les del 1931. Aquelles eren unes municipals que van derivar en un trencament institucional que va desterrar la monarquia per instaurar una república. Aquest cop ho tornarem a intentar, i ho farem únicament amb les armes de la democràcia: els vots, les urnes, la voluntat del poble. Per primer cop en 300 anys, tenim a tocar el somni de recuperar les llibertats perdudes, sense violència i d’una manera absolutament democràtica. El món no podrà tapar-se els ulls i les oïdes davant del clam majoritari d’un poble que vol decidir què vol ser de gran. Avui posem la primera pedra, la primera de moltes. Se’ns gira feina, catalans!

L'arma secreta del president Obama

Publicat el diumenge 18/11/2012 a la revista Presència

Washington 09/11/2012 - Foto: REUTERS / Kevin Lamarque

Barack Obama ha guanyat amb contundència les eleccions americanes, la qual cosa li garanteix un segon mandat amb la legitimitat de les urnes.
Tanmateix, hi ha una dificultat que ja ha acompanyat Obama durant el seu primer termini. La Cambra de Representants és a les mans de l’oposició republicana conservadora. Un fre a les aspiracions demòcrates. El president ha promès mesures dràstiques per sortir definitivament de la crisi i crear més llocs de treball. Dues de les mesures estel·lars del seu programa són l’augment d’impostos als més rics i una retallada important del pressupost militar. Obama sap que es trobarà amb un mur legislatiu republicà que farà mans i mànigues per impedir que les propostes demòcrates prosperin.
Per això Obama va recórrer a un gest molt gràfic per deixar clar que si cal farà servir el seu poder de vet i de decret a l’hora de deslliurar-se dels entrebancs republicans. Va esgrimir la seva ploma davant de tota la premsa congregada per sentir la seva primera compareixença després de les eleccions.
Sigui com sigui, a pesar del còmode triomf del primer president d’origen afroamericà de la història dels EUA, res no serà fàcil per a Obama en un país dividit entre progressistes i conservadors.

El drama a casa

Publicat el diumenge 11/11/2012 a la revista Presència

Staten Island, NY. 05/11/2012 - Foto: REUTERS/Keith Bedford

Aquesta imatge d’un helicòpter militar de rescat és una imatge que els novaiorquesos acostumen a veure per la televisió o en les pàgines dels diaris, habitualment de llocs remots del planeta assotats per alguna catàstrofe natural o un conflicte bèl·lic. Aquest cop, però, la fotografia ha estat presa a Staten Island, a pocs minuts del centre de Nova York.
Els habitants de la Gran Poma ja van experimentar aquesta sensació de tenir el drama a tocar de casa l’11 de setembre de 2001, quan un atemptat suïcida va esborrar les Torres Bessones de l’skyline de la ciutat. Acostumats a disputar les guerres i prestar socors davant cataclismes lluny del seu territori, els nord-americans van entendre dolorosament que la globalització també tenia un costat fosc.
Amb l’huracà Sandy, la sensació de devastació va tornar amb força a la ciutat de Nova York, però l’esperit de solidaritat i resistència dels nord-americans es fa palès en circumstàncies adverses. Una ciutadana anònima explicava a un cronista del New York Times que «veïns que no ens havíem saludat mai, ens hem prestat auxili sense dubtar-ho ni un segon».

Romney o Obama

Publicat el diumenge 4 de novembre de 2012 a la revista Presència

Històricament, Hollywood ha representat molt més que entreteniment i espectacle als EUA. És el principal vehicle de catarsi col·lectiva davant els fracassos i les frustracions de la societat. Aquests dos rostres representen el suport dels sectors més conservadors de la indústria de l’entreteniment estatunidenca, d’una banda, i dels més progressistes, de l’altra. Tots dos són grans triomfadors que han arribat al cim, però els seus pensaments ideològics són antagònics. Clint Eastwood assegura que l’etiqueta demòcrata que sol atribuir-se a Hollywood no respon a la realitat, però George Clooney encapçala una llarga llista d’actors i directors que han fet públic el seu suport a la reelecció del president Barack Obama. El candidat republicà té al seu costat l’actor i director més dur de Hollywood, però tot indica que la balança s’inclina vers el líder demòcrata. Wait and see.