L’escut és un símbol

Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 a la revista Presència

En la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, el Parlament va celebrar un acte solemne de restitució de l’escut de Catalunya a la façana de l’edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, tot cobrint l’escut d’armes del rei Felip V. Va ser molt emotiu, amb la projecció d’unes paraules del president Macià d’una actualitat rabiosa, que haurien d’haver avergonyit més d’un dels assistents a l’acte.

El més significatiu de tot plegat, però, és la forta càrrega simbòlica dels fets. És una metàfora punyent de la nostra societat. No ens atrevim a esborrar l’emblema borbònic, sinó que el cobrim amb un escut de resina. El símbol del poder espanyol resta amatent rere l’escut català. El mateix que va passar fa un parell d’anys amb l’escut feixista del Palau de Capitania de Barcelona. Va lluir majestuós fins al 2010, més de 30 anys després de la mort del dictador. No el van pas esborrar, tampoc. El van cobrir amb guix, i continua sòlid com una roca rere el succedani de cartró pedra. Els escuts són símbols. En aquests dos casos, uns símbols molt tristos.

Indiferència o simpatia?

Publicat el diumenge 9 de setembre de 2012 a la revista Presència

Quina és la posició de la comunitat internacional davant l’aparició de nous estats? Quines complicitats es poden teixir? Quins suports es poden obtenir?

Durant segles, les fronteres i els estats van ser el resultat de decisions més o menys capritxoses preses a les taules de negociació o imposades com a resultat de guerres i conflictes. El 8 de gener del 1918, un discurs del president nord-americà Woodrow Wilson davant el Congrés va canviar aquesta realitat per sempre més. Com a part del seu pla per posar fi a la Primera Guerra Mundial i reordenar Europa, Wilson (premi Nobel de la Pau el 1919) va establir un principi de dret internacional que va inspirar moviments d’emancipació nacional arreu del món: l’autodeterminació dels pobles.
D’aleshores ençà, la creació i el reconeixement de nous estats ha estat una constant al llarg del segle XX que no s’ha aturat al segle XXI, basats en el principi wilsonià que diu que tota comunitat nacional té dret a esdevenir un estat sobirà.
En tots els casos d’aparició de nous estats, però, la seqüència és la mateixa: abans de la independència, hi ha una actitud d’indiferència de la gran majoria de països, i l’oposició o el suport d’uns quants per interessos estratègics. Després de proclamada, la indiferència es transforma en reconeixement, l’oposició minva i el suport esdevé influència i privilegis comercials i polítics.

El cas català

Què podem esperar de la comunitat internacional en un hipotètic procés d’independència de Catalunya?
L’actitud oficial de tots els estats del món serà d’indiferència. Els discursos de les cancelleries seran invariables: tot procés d’autodeterminació sempre és una qüestió interna dels estats. Rere la façana, però, entraran en joc interessos geoestratègics d’índole diversa. Els EUA, per exemple, sempre han apostat per una Europa com més atomitzada millor. Per això invariablement han donat suport a qualsevol nou estat europeu. La indiferència oficial es transforma immediatament en reconeixement i suport explícit de la principal potència mundial.
Un cas més clar encara és el de l’immens bloc d’estats sorgits del procés d’emancipació i descolonització dels dominis espanyols, britànics, portuguesos, holandesos i francesos. Aquests estats que han viscuts conflictes i guerres d’independència presenten sempre, rere la indiferència oficial, una actitud positiva envers l’aparició de nous estats. En el cas català, una nació amb una enorme diàspora escampada pels cinc continents, es pot esperar un corrent de simpatia important que substitueixi l’actitud oficial d’indiferència, tan bon punt s’assoleixi la independència.
Si parlem d’Europa de manera exclusiva, rere la posició oficial de tots els estats membres de no-ingerència en els assumptes interns dels altres estats, l’Espanya de l’era Aznar-Zapatero, dels peus sobre la taula de Bush i de l’economia que aviat superaria Itàlia i França, va provocar un cert rebuig que es podria traduir en una actitud favorable a l’afebliment d’Espanya via la segregació de Catalunya i Euskadi.
En tots els casos, però, cal tenir present que els suports i les simpaties no són mai previs a la independència. Abans, sempre hi ha indiferència.

«Ai se eu te pego!»

Publicat el diumenge 2 de setembre de 2012 a la revista Presència

São Paulo, Brasil 23/08/2012 - Foto: TRT-SP / 26TV

Luís Estêvão, l’home de mirada esquiva de la fotografia petita, és un home rècord. Aquest brasiler de 63 anys és un empresari que ha fet fortuna en un temps rècord. És un dels homes més rics del país i és l’amo d’un conglomerat d’empreses d’activitats tan diverses com són la venda de cotxes d’ocasió, els mitjans de comunicació, la construcció, la banca... i la política.
El 1994 va ser elegit diputat estatal a São Paulo amb una xifra rècord de vots. Més tard va accedir a un escó al Senat federal, a Brasília. Allà va aconseguir un nou rècord: esdevenir el primer membre de la cambra de ser-ne expulsat per corrupció. El motiu? Encara un altre rècord: un dels majors casos de desviament il·legal de fons públics dels país, en aquest cas destinats a la construcció de la magnífica seu del Tribunal Regional del Treball de São Paulo, que es veu a la fotografia grossa.
La sentència condemnatòria ha significat la recuperació més gran de diners públics derivats de la corrupció de la història brasilera (un rècord!). Estêvão s’ha compromès a tornar ni més ni menys que 234 milions de dòlars. Això sí, perquè no sigui dit que la Justícia és massa dura, abonarà 40 milions al comptat i la resta en 96 còmodes quotes.

Cervesa terapèutica

Publicat a la revista Presència el diumenge 26 d'agost de 2012

Cada estiu les redaccions són inundades amb notes de premsa que informen dels més variats estudis científics del tipus «el gelat no engreixa» o «les ulleres de sol comprades al carrer no filtren els raigs UV». En molts casos la manca de notícies rellevants durant la pausa estival obren les portes del mitjans a aquestes estudis que molt sovint han estat finançats per empreses o gremis relacionats amb els productes en qüestió.
Per tot plegat, no he pogut evitar riure per sota el nas en veure publicat a les pàgines del Boston Globe nord-americà un estudi recent de l’Acadèmia Americana de Dermatologia, que sosté –atenció– que beure una cervesa cada dia protegeix i assegura una pell suau i sana. «Tots sabem que el vi negre té polifenols que poden protegir el cos i la pell, però, més recentment, s’ha demostrat que beure un got de cervesa al dia també evitarà danys als radicals lliures de la pell i els òrgans interns», diu el doctor Neil Sadick.
Els autors de l’estudi no amaguen que la idea és copiar una estratègia de la indústria vitivinícola californiana, que fa més de 30 anys va començar a treballar i difondre el concepte que un got de vi diari és beneficiós per a la salut. Ep!, no vull dir que no sigui cert, sinó que el sector se’n va servir, d’aquest descobriment mèdic, per millorar la imatge del seu producte. Un camí que ara sembla iniciar la indústria de la cervesa. Salut!

Vergonya eterna

Publicat el diumenge 19 d'agost de 2012 a la revista Presència

Vietnam commemora cada 10 d’agost el Dia de l’Agent Taronja. En aquesta foto, dues actrius fan una representació durant els actes que van tenir lloc a Hanoi.

El 10 d’agost de 1961, avions de la Força Aèria estatunidenca van deixar anar sobre la selva vietnamita els primers litres d’un potent i tòxic defoliant anomenat amb el nom en codi d’Agent Taronja. L’objectiu era arrasar amb la vegetació que amagava els combatents de Vietnam del Nord. Al llarg de 10 anys, van ruixar la selva amb més de 70 milions de litres, amb conseqüències devastadores que encara s’arrosseguen. Hom calcula que uns tres milions de vietnamites han patit càncer a les vies respiratòries o han nascut amb malformacions com a resultat de l’exposició a l’Agent Taronja. Fins i tot els soldats nord-americans es van veure afectats, i van guanyar una demanda milionària contra les companyies químiques subministradores del mortal herbicida, com ara Dow Chemical, Monsanto o Diamond Shamrock.

Enguany s’ha produït una novetat important. Després de quatre dècades ignorant el resultat de la seves accions, els EUA han accedit a participar en les tasques de neteja d’Agent Taronja del territori del Vietnam. El mateix 10 d’agost d’enguany, van iniciar les tasques de desintoxicació a l’aeroport internacional de Danang, encara afectat, 40 anys després.

La presa de consciència del govern dels EUA s’ha d’aplaudir, però no elimina la vergonya eterna d’haver comès un crim imperdonable contra la natura i contra la humanitat.

"No sóc res sense tu"

Publicat el diumenge 12 d'agost de 2012 a la revista Presència

L’esportista de casquet blanc que celebra eufòric la victòria amb els seus companys es diu Fabien Gilot. És un dels nedadors francesos que van aconseguir la medalla d’or en els 4x100 relleus a Londres 2012. En uns jocs olímpics on el professionalisme ha desterrat l’esperit amateur i ha deshumanitzat l’esport, un detall tatuat a l’interior del bíceps esquerre de Gilot ha estat com una alenada d’aire fresc, un missatge d’esperança que ha recordat a la humanitat sencera d’on venim i qui som. L’atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: «No sóc res sense tu». Gilot va fer-se el tatuatge fa dos anys, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz. Ha aconseguit la glòria daurada, sí, però no oblida l’esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques.

L’orgull d’Andorra i de tots els Països Catalans

Publicat el diumenge 5 d'agost de 2012 a la revista Presència

Londres, 29/07/2012 Foto:Kim Kyung-Hoon/Reuters

Dani Garcia és un professor d’educació física andorrà de 27 anys que ja havia provat sort sense èxit als Jocs Olímpics de Pequín 2008, on havia perdut el primer combat i la repesca.
Ha estat el judo la disciplina esportiva que ha permès que Dani Garcia atorgués el primer triomf de la història d’Andorra en uns Jocs Olímpics.
Castigat per les lesions i sotmès a operacions de lligaments al genoll o l’hèrnia de disc cervical, Garcia sempre va tenir clar el seu somni olímpic i no es va donar mai per vençut, va seguir entrenant amb disciplina i constància. Londres 2012 ha estat la realització d’un somni per a l’esport andorrà i –per extensió– per a l’esport de tots els Països Catalans.
El sorteig va voler que el judoka pirinenc s’enfrontés amb el paraguaià Abraham Acevedo, de 22 anys. El va vèncer sota l’atenta mirada de la Lluïsa i en Julià, els seus pares, per als quals el desplaçament a Londres ha estat el viatge més llunyà que mai no han fet a les seves vides. L’emoció de veure el seu fill convertit en l’atleta més important de la història del país ha estat la recompensa inesperada a l’esforç i els nervis del viatge.
Dani Garcia és potser el primer atleta de cultura i llengua catalanes que pot aconseguir un triomf olímpic sota la seva bandera i el seu himne, sense haver de defensar-ne si-us-plau-per-força altres d’imposats. Un motiu de doble orgull, doncs: per a Andorra i per als Països Catalans.
Els propers Jocs Olímpics se celebraran a Rio de Janeiro, Brasil. Tant de bo els atletes andorrans puguin desfilar durant la cerimònia inaugural amb la seva bandera tricolor, al costat d’uns altres esportistes amb la mateixa llengua i la mateixa cultura, sota una senyera quadribarrada.