El drama a casa

Publicat el diumenge 11/11/2012 a la revista Presència

Staten Island, NY. 05/11/2012 - Foto: REUTERS/Keith Bedford

Aquesta imatge d’un helicòpter militar de rescat és una imatge que els novaiorquesos acostumen a veure per la televisió o en les pàgines dels diaris, habitualment de llocs remots del planeta assotats per alguna catàstrofe natural o un conflicte bèl·lic. Aquest cop, però, la fotografia ha estat presa a Staten Island, a pocs minuts del centre de Nova York.
Els habitants de la Gran Poma ja van experimentar aquesta sensació de tenir el drama a tocar de casa l’11 de setembre de 2001, quan un atemptat suïcida va esborrar les Torres Bessones de l’skyline de la ciutat. Acostumats a disputar les guerres i prestar socors davant cataclismes lluny del seu territori, els nord-americans van entendre dolorosament que la globalització també tenia un costat fosc.
Amb l’huracà Sandy, la sensació de devastació va tornar amb força a la ciutat de Nova York, però l’esperit de solidaritat i resistència dels nord-americans es fa palès en circumstàncies adverses. Una ciutadana anònima explicava a un cronista del New York Times que «veïns que no ens havíem saludat mai, ens hem prestat auxili sense dubtar-ho ni un segon».

Romney o Obama

Publicat el diumenge 4 de novembre de 2012 a la revista Presència

Històricament, Hollywood ha representat molt més que entreteniment i espectacle als EUA. És el principal vehicle de catarsi col·lectiva davant els fracassos i les frustracions de la societat. Aquests dos rostres representen el suport dels sectors més conservadors de la indústria de l’entreteniment estatunidenca, d’una banda, i dels més progressistes, de l’altra. Tots dos són grans triomfadors que han arribat al cim, però els seus pensaments ideològics són antagònics. Clint Eastwood assegura que l’etiqueta demòcrata que sol atribuir-se a Hollywood no respon a la realitat, però George Clooney encapçala una llarga llista d’actors i directors que han fet públic el seu suport a la reelecció del president Barack Obama. El candidat republicà té al seu costat l’actor i director més dur de Hollywood, però tot indica que la balança s’inclina vers el líder demòcrata. Wait and see.

El dia de les nenes

Publicat el diumenge 21 d'octubre de 2012 a la revista Presència

Managua 10/10/2012 - Foto: REUTERS/Oswaldo Rivas

Sempre m’han semblat inútils els dies mundials, que només serveixen perquè els governants de torn puguin expiar les seves culpes amb discursos sentits. Tanmateix, veient aquestes dues nenes triant roba en un abocador de la capital de Nicaragua com qui ho fa en uns grans magatzems, hom no pot menys que celebrar que enguany s’hagi instaurat el Dia Mundial de les Nenes, per treure a la llum la situació injusta i desesperada de milions de nenes d’arreu del món, sotmeses a condicions de pobresa extrema o forçades a contraure matrimoni amb adults quan encara tenen edat de jugar amb nines. L’índex de mortalitat per parts prematurs en nenes menors de 12 anys és descomunal al subcontinent indi, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina. Esperem que aquest nou dia mundial no quedi en una altra efemèride buida de contingut.

Les armes de Bonnie & Clyde

Publicat el diumenge 14 d'octubre de 2012 a la revista Presència

Bonnie Elizabeth Parker i Clyde Chestnut Barrow són potser els millors exponents de l’època daurada del bandolerisme american style que va sorgir als EUA durant els anys trenta del segle passat com a conseqüència de la Gran Depressió.
Entre 1931 i 1934, la parella de delinqüents i la seva banda van assolar els estats del centre dels EUA amb robatoris i assassinats que els van col·locar a dalt de tot de la llista d’enemics públics. Tot i amb això, la seva història d’amor i sang els va atorgar una pàtina de romanticisme, plasmada d’una manera magistral pel director Arthur Penn a la pel·lícula Bonnie and Clyde, del 1967, protagonitzada per Warren Beatty i Faye Dunaway i guanyadora de dos premis Oscar.
Bonnie i Clyde buscaven fer-se rics d’una manera ràpida, i van creure en el camí del crim per aconseguir-ho. El que segurament no haurien imaginat mai tots dos és que tenien la riquesa a les seves mans, literalment. Fa pocs dies, les armes de foc que empunyaven al moment de ser abatuts per la policia el 23 de maig de 1934, un Colt 38 i un Colt 45, van ser posades a subhasta i venudes per més de mig milió de dòlars.
La passió dels col·leccionistes és il·limitada. No només hom va pagar una fortuna per les armes de la parella, sinó que també es van vendre diversos articles trobats a dins del cotxe que conduïen en ser morts. En la mateixa subhasta, es van arribar a pagar 36.000 dòlars per un rellotge, i fins i tot 11.400 dòlars per un pot d’aspirines Bayer buit.

L’exemple català

Publicat el diumenge 07/10/2012 a la revista Presència

Durant els últims anys, els catalans ens hem emmirallat en els escocesos, que van començar la cursa cap a l’estat propi molt endarrerits respecte al nostre país, però que ràpidament ens van avançar per l’esquerra, aconseguint molts més recursos per habitant i —sobretot— aconseguint que Londres acceptés la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, que tindrà lloc el 2014.
Tanmateix, sembla que els catalans hem posat la directa, amb la voluntat de recuperar el terreny perdut, tot i tenir al davant un estat molt més bel·ligerant que el britànic. És aquí on el mirall escocès ha esdevingut el mirall català. La capacitat massiva de mobilització del poble català, capaç d’empènyer els seus dirigents cap endavant, tot superant l’immobilisme dels partits i de les estructures de poder actuals.
Aquesta capacitat d’organització i de posar al carrer un milió i mig de persones de forma pacífica i festiva ha provocat l’admiració del poble escocès i del món sencer. El canvi d’enfocament de la premsa internacional vers Catalunya és en part conseqüència de la manifestació de l’11 de Setembre.
L’esperit de la marxa independentista de Barcelona es va fer present a Edimburg el passat 22 de setembre, quan milers d’escocesos van sortir al carrer per manifestar-se a favor de la sobirania plena per al seu país, exactament la mateixa reclamació dels catalans.
Sembla indubtable que, molt aviat, les fronteres internes d’Europa canviaran, i que escocesos i catalans tindran molt a veure amb aquests canvis.

El viatge final de l’Endeavour

Publicat el diumenge 30 de setembre de 2012 a la revista Presència

Per als que vam néixer durant els anys immediatament posteriors a l’arribada de l’home a la Lluna, els transbordadors espacials de la NASA han estat una icona, un símbol del progrés tecnològic de la humanitat, marcat segurament per l’accident del Challenger el 1986. Abans de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse soviètic, els anomenats taxis espacials eren la punta de llança de la cursa espacial. Eren el més proper del món real a l’Enterprise de Star Trek. Fa pocs dies, l’últim exponent d’una era ha fet el seu últim viatge. Paradoxalment, no ha estat un viatge espacial, sinó un trasllat complicat de 20 quilòmetres de distància i dos dies de durada des de la base Edwards de la Força Aèria dels EUA fins a la seva destinació final, el California Science Center, al bell mig de Los Angeles, on descansarà eternament.

Som allà on érem

Publicat el diumenge 23 de setembre de 2012 a la revista Presència

Fa gairebé un segle els catalans que vivien a Amèrica van finançar les activitats revolucionàries de Francesc Macià. En aquesta foto, el Casal Català de La Plata, l’Argentina, rebia amb honors al Macià condemnat a França pels fets de Prats de Molló. Els casals nascuts al voltant dels que havien emigrat després del fracàs de la Primera República Espanyola, o que fugien de les dictadures, de la guerra del Marroc, o senzillament de la misèria, mantenien el compromís indefugible amb la pàtria.

Va ser un compromís que es va tornar a fer visible fa 70 anys, quan les comunitats catalanes d’Amèrica van enviar tones i tones d’ajuts materials al poble que patia les conseqüències de la insurrecció feixista i la guerra a Catalunya. Després, van rebre amb els braços oberts els centenars de milers d’exiliats per la desfeta republicana i la victòria feixista, actuant com a centres d’acollida i ajudant els desplaçats a començar una vida nova lluny de casa.
Durant els anys més foscos del franquisme, les comunitats catalanes d’Amèrica van evolucionar, des de centres d’acollida fins a centres culturals. Van esdevenir focs de resistència de la cultura i la llengua catalana, mantenint l’ensenyança de l’idioma, la publicació de llibres i revistes i celebrant ininterrompudament els Jocs Florals a diverses ciutats del continent.
Fa pocs dies, els catalans de l’Amèrica del Sud es van tornar a reunir a La Plata –la mateixa ciutat argentina que Macià va visitar el 1929– en el marc de la XII Trobada de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica, i van demostrar que el compromís amb Catalunya és el mateix que el de fa un segle.
Els més de vint centres catalans sud-americans van aprovar una declaració conjunta de suport a la independència de Catalunya, on asseguren sense ambigüitats que «com en cada moment crucial de la història del país, les comunitats catalanes de l’exterior treballarem activament per assegurar que el dret democràtic de l’autodeterminació de Catalunya sigui exercit, respectat, i reconegut internacionalment, per la qual cosa es comprometen a fer conèixer a cadascun dels seus països d’acollida l’existència i evolució del procés de transició nacional cap a la independència de Catalunya».