Un viatge privat a Corea del Nord

Publicat el diumenge 13/01/13 a la revista Presència

Pyongyang 07/01/2013 - Foto: AFP PHOTO / KCNA VIA KNS

Aquesta foto no diu res de particular al primer cop d’ull. Dues persones –potser dos amics– arriben a un aeroport. Fins i tot fan aquella cara de satisfacció i felicitat continguda de qui fa uns dies de vacances i acaba d’arribar a lloc. Tanmateix, si ens aturem una mica, descobrirem que els dos personatges són Eric Schmidt, el president de Google –el Big Brother d’internet–, i Bill Richardson, exgovernador de l’estat nord-americà de Nou Mèxic. El seu destí també és d’allò més inusual. No arriben pas a Las Vegas, on per aquestes dates se celebra la fira de tecnologia més important del món, sinó a Pyongyang, la capital de Corea del Nord, el país més tancat i impenetrable del globus terrestre.
Oficialment, es tracta d’un viatge privat organitzat per Richardson, que ha visitat el país asiàtic més d’una vegada per intercedir per ciutadans americans detinguts per espionatge. En aquest cas, es tractaria d’intervenir per Kenneth Bae, un sud-coreà amb passaport americà detingut en entrar al país. A pesar del tancament hermètic de les fronteres, el govern nord-coreà accepta de bon grat els visitants internacionals, perquè els presenta com una legitimació i un reconeixement del règim. A la capital hi ha fins i tot un museu dedicat a exposar els regals oficials dels visitants il·lustres.
Què fa, però, el president de Google en l’únic país del món on internet està prohibit a la població i només és accessible a un grapat reduït de jerarques de la dictadura? Richardson es va limitar a comentar que Schmidt «està interessat en alguns aspectes econòmics i de les xarxes socials del país».
El Departament d’Estat nord-americà va desaconsellar el viatge, però es va fer igualment. Experts internacionals citats pel diari The New York Times especulen que la presència del màxim executiu de Google podria haver estat una exigència del règim de Pyongyang (en el passat va succeir el mateix amb Clinton i Carter) per accedir a negociar sobre el detingut, ara que el nou líder Kim Jong-un ha declarat públicament l’aposta per la ciència i la tecnologia. Podria presentar la visita de Schmidt com una fita en aquest nou camí.

Reis republicans

Publicat el diumenge 06/01/13 a la revista Presència

Ja se sap que les Festes, de Nadal a Reis, són un moment de l’any on els somnis més esbojarrats es poden fer realitat, on l’impossible és factible i on els adults tornem a sentir-nos nens i anem a les cavalcades amb els nostres fills, néts o nebots com a coartada.
Pensar en un rei que sigui republicà pot ser un contrasentit durant tot l’any, però no pas per aquestes dates. Almenys això és el que va pensar Antoni Noguera, l’amo d’una pastisseria de-les-de-tota-la-vida de Vilobí d’Onyar. Aleshores va abandonar la seva idea inicial de dedicar el seu tortell artesà d’enguany al Barça, i va vestir els tres Reis de l’Orient amb sengles capes independentistes, amb la senyera estelada. Les figuretes, pintades a mà, reflecteixen el moment actual del país, segons Noguera.
El tortell està fet amb farina de Girona i fruites confitades de Brunyola, i es venen sota dos eslògans ben explícits: «Independentment de tot a can Noguera tens un bon tortell de Reis’ o «Els Reis ja han decidit que volen un tortell propi».
Ja sé que demanar uns reis republicans és una quimera, però què voleu que us digui, abans que un monarca que penja vídeos de reivindicació feixista al seu canal de Youtube, jo em quedo amb els Reis de l’Orient, siguin independentistes o no.

La fi del món (indígena)

Publicat el diumenge 30/12/2012 a la revista Presència

Tikal, guatemala 21/12/2012 - Foto: REUTERS/William Gularte

Em penso que no us donaré cap primícia si us dic que el món no es va acabar el proppassat 21 de desembre. La profecia mal interpretada dels maies va resultar un nyap, però va servir perquè molts pobles indígenes aprofitessin l’avinentesa per recordar que el seu món sí que s’està acabant, no pas per cap predicció, sinó per l’extermini, l’oblit i la marginació a què són sotmesos des de fa segles, d’ençà de la conquesta europea d’Amèrica. Els aborígens Kekxi, de Guatemala, van aprofitar la presència dels mitjans internacionals a les ruïnes maies de Tikal per protestar i reclamar la vigència dels seus drets humans, de la seva cultura i de la seva identitat.

Benvinguts al futur

Publicat el diumenge 23/12/2012 a la revista Presència

Pittsburgh 17/12/2012 - Foto: University of Pittsburgh/REUTERS

El gran Isaac Asimov va fer populars els robots amb relats inoblidables que encara emocionen els amants de la ciència-ficció i de la literatura en general. La recerca i desenvolupament en medicina i en la tecnologia aplicada a la medicina estan fent realitat coses que fins no fa gaire encara restaven reservades a l’àmbit de la fantasia.
Jan Scheuermann té 53 anys i des de fa 13 anys té una malaltia degenerativa que l’ha immobilitzat completament del coll en avall. Investigadors de la Universitat de Pittsburgh han aconseguit que recuperi independència i mobilitat gràcies a un braç robòtic que controla amb la seva ment. A la fotografia es pot veure com Jan gaudeix d’una rajola de xocolata que ella mateixa ha desembolicat.
El braç s’endolla (literalment) al cervell de Jan, que té implantat un xip de 4 mil·límetres amb un centenar d’agulles microscòpiques que capten els impulsos elèctrics d’un centenar de neurones perfectament identificades pels investigadors. En 48 hores, Jan ja controlava els moviments bàsics del braç robòtic, i després de catorze setmanes d’entrenament, el domini és prou ampli per desenvolupar accions complexes, com ara desembolicar una rajola de xocolata i posar-se-la a la boca amb una precisió mil·limètrica. Un avenç mèdic i tecnològic que hauria meravellat el mateix Asimov.

L'últim gran de Hollywood

Publicat el diumenge 16/12/2012 a la revista Presència

Califòrnia 09/12/2012 - Foto: Frederick M. Brown/AFP

Fa pocs dies, el Festival de Cinema de Santa Barbara, Califòrnia, va distingir Kirk Douglas amb el Premi d’Excel·lència Cinematogràfica 2012. El llegendari actor, que acaba de fer 96 anys i està en un estat de forma envejable, va rebre el guardó de mans de Robert de Niro.
Douglas és el darrer exponent d’una generació d’estrelles de Hollywood que van marcar una època daurada del cinema nord-americà. Va néixer a Nova York el 1916 i va debutar a Broadway el 1941. Després de servir a la Marina dels EUA va establir-se a la costa oest, on va iniciar una carrera cinematogràfica inigualable el 1946. Va fer-se famós arreu del món amb pel·lícules com 20.000 llegues de viatge submarí o Spartacus, però la seva empremta a Catalunya la va deixar l’any 1971, quan juntament amb Yul Brinner va filmar al cap de Creus i Cadaqués el film The Light of the Edge of the World, basada en el llibre Le phare du bout du monde de Jules Verne. L’acció transcorria l’any 1865 a l’illa dels Estats, a la Terra del Foc, Argentina, però els productors de Hollywood van trobar en el paisatge escarpat del cap de Creus el lloc ideal per rodar. Van construir una rèplica del far argentí que va ser enderrocada fa pocs anys. El record de la visita de Kirk Douglas, però, encara perdura.

Qui volen són les persones

Publicat el diumenge 09/12/2012 a la revista Presència

Istambul 05/12/2012 Foto: REUTERS / Murad Sezer

El reportatge central d’aquest número de Presència està dedicat als vols de baix cost, una realitat que ja és part de la vida laboral i d’oci de milions de persones arreu del món. Ja hem incorporat els avantatges del transport aeri d’una manera tan natural que hem oblidat el salt immens que va significar per a la humanitat escurçar les distàncies d’una manera tan dramàtica. Els cinc dies de vaixell que consumien els viatges entre Londres i Nova York, per exemple, van quedar reduïts a unes poques hores de vol; aquests trajectes estan ara a l’abast de milions de viatgers que abans no havien pogut accedir a creuar oceans i continents, sobretot a partir de l’aparició del primer Jumbo, el Boeing 747, que va duplicar la capacitat i va baixar notablement el cost dels bitllets.
Quan parlem de transport aeri, tanmateix, sovint ens concentrem en les companyies o en els aparells, però ens oblidem d’una peça clau del trencaclosques: les persones.
En el precís moment que escric aquestes línies, o que el lector les llegeix, hi ha milions de persones suspeses en l’aire, viatjant per tot el món. L’engranatge immens que fa possible aquest miracle incessant funciona gràcies a les persones que treballen perquè tot funcioni com un rellotge, perquè el marge d’error és sempre molt, molt estret.
Turkish Airlines ho entén així, i va homenatjar els seus milers de treballadors amb un avió únic que duu en el seu buc els rostres dels empleats, des dels directius de l’empresa fins als de manteniment.

El club dels portaavions

Publicat el diumenge 02/12/2012 a la revista Presència

Manila. Filipines. 25/11/2012 Foto: AFP PHOTO/TED ALJIBE

Les imatges d’un caça xinès J-15 enlairant-se del primer portaavions xinès només van es van poder veure a través dels mitjans oficials del règim. L’aparell de propaganda del totpoderós exèrcit xinès va assegurar-se que donessin la volta al món. D’aquesta manera, la Xina entra en el selecte club de les potències militars mundials en disposició de desplegar el seu potencial bèl·lic a mar obert. No és casual que sigui en el mateix moment que els EUA han manifestat que el Pacífic és la seva prioritat geoestratègica, tot obrint noves bases militars a Austràlia i establint vincles directes amb països abans ignorats o combatuts com ara Myanmar. La Xina està disposada a moure fitxa per esdevenir la potència hegemònica de la regió Àsia-Pacífic, que serà el centre neuràlgic del comerç i l’economia mundial a partir de la segona meitat del segle XXI. Liaoning, el seu primer portaavions, és un símbol d’aquesta voluntat.
Gairebé de forma simultània, els EUA van contraprogramar el bateig del Liaoning amb unes maniobres del seu superportaavions George Washington, carregat de caces F-18, que es troba ancorat a la base militar de Manila, a les Filipines. Enmig d’una crisi econòmica d’abast mundial, les despeses militars continuen enfilant-se, fent cas omís de qualsevol política de retallades o austeritat.