Amb els braços oberts

Edimburg 25/01/2012 - Foto: Andy Buchanan/AFP

La mirada del primer ministre d’Escòcia té la serenitat de qui té clar el camí i està disposat a caminar-lo. Ha portat el seu partit, l’SNP, de la marginalitat a la majoria absoluta, superant obstacles i entrebancs.
Quan es tenen les coses clares, es poden guanyar les eleccions amb una proposta clara i sense mitges tintes. Alex Salmond va prometre un referèndum el 2014 i res ni ningú, a Edimburg, a Londres o a Brussel·les, podran impedir-ho. Espanya, per descomptat, ha fet el ridícul més espantós en filtrar per mitjans diplomàtics que vetaria una Escòcia independent a la UE. Hom no pot imaginar una situació més esperpèntica: Londres donant-hi el seu vistiplau i Madrid en contra. Un cop més, resta molt clar que Escòcia no és Catalunya i que Espanya no és el Regne Unit. Malauradament.

Publicat el diumenge 5 de febrer de 2012 a la revista Presència

Cap de Mico s’escapa d’Indiana Jones

Lima, Perú. 19/01/2012 - Foto: ERNESTO BENAVIDES/AFP

El 1987, la regió de Sipán, al Perú, va saltar a la primera plana de l’arqueologia mundial, en descobrir-s’hi unes magnífiques tombes reials de la cultura moche, una civilització precolombina que va dominar la costa nord peruana entre els segles I i VII de la nostra era.
La sensacional descoberta va provocar que els Indiana Jones de torn saquegessin les tombes en un tres i no res. Tresors d’incalculable valor van desaparèixer i van acabar a les mans de col·leccionistes privats d’arreu del món. Entre ells, el Cap de Mico d’or massís de la fotografia va anar a parar a Nou Mèxic, EUA. El seu «propietari», per dir-ne d’alguna manera, va cedir-lo al Museu Palau dels Governadors de Santa Fe, Nou Mèxic. L’estat peruà va iniciar una llarga negociació amb les autoritats del museu fins a arribar a la signatura d’un memoràndum, que va permetre el retorn del Cap de Mico al lloc on havia descansat durant segles. Va ser rebut com un heroi, com ho demostra el bombardeig fotogràfic al qual va ser sotmès en el moment de la seva presentació oficial al ministeri d’Afers Peruans.

Publicat el diumenge 29 de gener de 2012 a la revista Presència

Morir per treballar

Shenzhen 09/01/2012 - Foto: YM YIK / EFE

A tots ens agraden aquests aparells tan moderns i atractius amb la poma al darrere. Els aparells de la marca Apple són una mena de DNI que certifica la pertinença al món més fashion i més techno. Convé saber, però, que l’altra cara de la moneda d’aquest èxit que ha convertit Apple en l’empresa més gran del món per capitalització borsària són les fàbriques amb treballadors semiesclaus de la companyia Foxconn a la Xina. El seu principal client és Apple, però també treballa per a Microsoft, HP, Sony i d’altres.

Foxconn té una plantilla d’un milió d’empleats, en un entorn de treball que no s’assembla gaire a Silicon Valley. Els empleats de Foxconn, la majoria adolescents, viuen amuntegats en dormitoris comunitaris de 100 lliteres i el seu dia es pot resumir molt fàcilment: s’aixequen, mengen un bol de fideus amb arròs, treballen 15 hores consecutives, tornen al dormitori, s’higienitzen, renten la seva roba i se’n van al llit fins a l’endemà, quan tot torna a començar, 7 dies a la setmana. El salari és d’uns 30 euros... mensuals.

La Foxconn és com una fortalesa impenetrable, i els mòbils i càmeres de treballadors i visitants són requisats a l’entrada de les fàbriques. Aquesta foto s’ha fet amb el permís de la companyia, per la qual cosa no és difícil sospitar que hi hagi una preparació prèvia de l’escenari. Els rostres seriosos d’aquestes adolescents i —sobretot— dels dos supervisors que caminen pel passadís, però, fan palesa la situació real d’aquests centres de treball.

Fa pocs dies, més de 150 treballadors van pujar al terrat d’una planta a Wuhan amb intenció de suïcidar-se. Els casos individuals es compten per dotzenes en els darrers dos anys. Fa 50 o 100 anys, explotàvem els treballadors de casa nostra, però feia mal d’ulls. Ara ens beneficiem de l’explotació de treballadors xinesos, que com que són molt lluny no fan nosa a la consciència.

Publicat el diumenge 22 de gener de 2012 a la revista Presència

«El triomf de la voluntat»

Pyongyang 03/01/2012 - Foto: KCNA/EFE 

Tinc una debilitat per aquestes manifestacions multitudinàries orquestrades per les dictadures per demostrar-se a si mateixes i al món sencer el poder absolut que ostenten. Veient aquesta desfilada organitzada per jurar fidelitat al nou líder suprem de Corea del Nord, no puc evitar cercar en algun racó de la fotografia Leni Riefenstahl filmant una versió asiàtica d’El triomf de la voluntat, el film de propaganda nazi que, tot i la ideologia repugnant que transmetia, va establir uns cànons estètics encara vigents. La cineasta alemanya és morta des de fa poc menys d’una dècada, però els dictadors continuen repetint les seves coreografies com a expressions de submissió forçada dels seus pobles. Serveixen per deixar clar qui mana i per atemorir els dissidents. Sota un fred intens, un poble famèlic jura obediència a un nou opressor, hereu d’una dinastia comunista. Una imatge inexplicable en el segle XXI, però real, ben real.

Publicat el diumenge 15 de gener de 2012 a la revista Presència

L’any de la fi del món

Guatemala 22/02/2011 - Foto: Sandra Sebastian / EFE

No és pas que tingui intenció de posar-vos la por al cos, però, per si de cas, volia recordar-vos que enguany s’acabarà el món, segons algunes interpretacions del calendari maia. A Guatemala, els maies segueixen celebrant l’any nou sense cap entrebanc, tot i que, si hem de jutjar per les cares dels sacerdots, n’hi ha per preocupar-se una mica. Cap somriure, cap espurna als ulls. Tot i que, ben mirat, potser no és pas el calendari maia, el motiu de preocupació d’aquests indígenes. Veient les previsions econòmiques pel 2012, és probable que el món faci un pet, amb maies o sense.

Publicat el diumenge 8 de gener de 2012 a la revista Presència

Res a celebrar

Bagdad 15/12/2011 - Foto: Cecilio Ricardo/EFE


Després d’una llarga dècada de guerra, la retirada definitiva de les forces armades dels EUA del territori iraquià hauria d’haver estat una gran festa, un motiu de celebració. Segurament que ho ha estat per als milers de famílies nord-americanes que tornaran a tenir els seus pares, fills i germans a la taula nadalenca, però no pas per al govern i la societat americana en el seu conjunt.
Milers de milions de dòlars, centenars de milers de morts, fosques operacions de reconstrucció de la mà d’empreses privades encara més fosques, i un futur incert per a l’Iraq són els resultats de l’anomenada «Guerra contra el terror» que va servir com a resposta i alhora com a catarsi col·lectiva després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.
Des de sempre els EUA han basat la seva supremacia militar en el seu potencial industrial, que va ser clau per a la victòria en les dues guerres mundials del segle XX. Una capacitat il·limitada d’inundar les zones de conflicte amb descomunals injeccions de recursos materials, en forma de soldats, armes, avions, tancs i diners que, tanmateix, després de la derrota del Vietnam no ha tornat a donar els resultats esperats. L’amenaça comunista ja és un fantasma del passat, i ara l’enemic és una massa amorfa anomenada terrorisme global, però els EUA marxen de l’Iraq amb el mateix mal sabor de boca amb què van abandonar el Vietnam el 1973.

Publicat el diumenge 25 de desembre de 2011 a la revista Presència