La revolució de la patata

Atenes 15/03/2012 - Foto: RUTH MARIGOT

La patata és un tubercle d’origen americà, responsable de grans canvis en la història de la humanitat, des de revolucions industrials fins a processos d’independència, passant per la major expansió demogràfica de tots els temps, que no s’explica sense la difusió de la patata com a element bàsic de la dieta universal, sobretot a Occident.
Els habitants de l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena, són una tribu maputxe amb una rica i apassionant història oral que assegura que la patata va néixer a la seva illa i que ells van ser els primers a cultivar-la, abans que els maputxes del continent i més tard els inques l’escampessin a pertot. Les mares de l’illa, encara avui, lliuren a les seves filles el dia del seu casament una petita bossa amb llavors de més de 200 varietats de patates, que cada dona de l’illa guarda gelosament i que s’han transmès de generació en generació durant mil·lennis. A les mares maputxes de Chiloé els agradaria molt saber que les patates són ara protagonistes d’una altra revolta, a Grècia, on la crisi ferotge empeny a la pobresa centenars de milers de famílies. La premsa local l’ha anomenada –precisament– revolució de la patata. Uns grangers del nord de Grècia han decidit trencar la cadena de comercialització i plantar-se a les places principals dels pobles amb els camions carregats de patates, per vendre-les directament als empobrits consumidors. La proposta s’ha escampat com una taca d’oli i ha arribat fins la mateixa capital del país, on els pagesos estan venent els productes de la terra –molts cops saltant-se normatives i regulacions impositives, sanitàries i logístiques– sense intermediaris als ciutadans, que veuen reduïda la factura de la compra entre un 50 i un 70 per cent. En molts pobles i ciutats és el mateix Ajuntament qui n’organitza la venda directa, com una mesura que ajudi a compensar la pèrdua de poder adquisitiu i les rebaixes salarials que han patit els grecs.
La revolució de la patata és només una de les moltes iniciatives ciutadanes que a Grècia reemplacen el paper d’un Estat absent segrestat pels mercats que, obligat a expiar els seus pecats comptables, només pot ocupar-se d’establir mecanismes per pagar l’enorme deute contret durant els anys de crèdit barat que van seguir a la creació de l’euro.

Publicat el dia 25 de març de 2012 a la revista Presència

Un any després

TOKIO 09/03/2012 - Foto: ISSEI KATO/REUTERS

Ja ha passat tot un any, però encara tenim a la retina aquelles imatges del tsunami empassant-se pobles sencers de la costa japonesa amb el seu avenç implacable. El mar es va enretirar pocs dies després, però les conseqüències encara perduren. La zona d’exclusió al voltant de la central de Fukushima ha convertit en pobles fantasmes llocs que havien crescut i prosperat sota el paraigua de una indústria nuclear que mai no havia estat vista com una amenaça per la societat japonesa. Dies enrere, la Casa Àsia de Barcelona va celebrar un simposi per estudiar la resposta de la ciutadania i els mitjans davant el desastre de l’11 de març de 2011. El professor Yoshio Sugimoto va recordar un proverbi del seu país que diu que el bambú es doblega però no es trenca, assegurant que el poble japonès tirarà endavant, com es pot veure en l’actitud d’aquests escolars durant un dels habituals simulacres de terratrèmol. Més colpidor va ser el reclam de Takashi Kubota, tinent d’alcalde de la ciutat de Rikutenzaka, devastada pel tsunami: «La reconstrucció es una tasca de 10 anys. Si us plau, no ens oblideu.»

Publicat el diumenge 18 de març de 2012 a la revista Presència

Veure el món amb ulleres Google

Quan ja ens hem acostumat que els avenços tecnològics que el segle passat restaven reservats a James Bond, Dick Tracy o els superherois de la Marvel, siguin el pa de cada dia, Google ve i fa un anunci que ha deixat més d’un corglaçat. Cap a finals d’aquest 2012 l’empresa californiana posarà a la venda unes ulleres Google, que portaran una petita pantalla incorporada, de manera que davant dels nostres ulls apareixerà informació relacionada amb allò que estarem mirant: llocs d’interès, el temps, amics que hi són a prop... Ara no només controlaran on som, què comprem o quines pàgines d’internet visitem, sinó que també sabran què estem mirant! Què passarà si fem servir aquestes ulleres tot conduint? No ens distrauran? Si pel carrer se’ns escapa una mirada furtiva cap a aquell cos tan atractiu, quina informació relacionada ens sortirà a la pantalleta? Aquells que no farem servir aquestes ulleres d’espia, estarem indefensos davant aquells que ens podran escorcollar sempre que vulguin amb les seves?
Des que treballem amb La Caixa, Endesa o Telefónica, ja fa temps que sabem que la ficció naïf de la protecció de dades és quelcom del passat. Ara bé, d’aquest escenari actual a un món estil Terminator com el que ens presagien aquestes ulleres, n’hi ha un bon tros.

Il·lustració: Jordi Soler

Publicat el diumenge 4 de març de 2012 a la revista Presència

Caos

Bengasi, 16/02/2012 -  Foto: EFE / MANU BRABO

Un any després de la fi de la dictadura, Líbia és un caos. Més de 10 milícies controlen barris sencers, aeroports, ports i instal·lacions, combaten entre elles pels carrers, i arresten ciutadans en centres clandestins de detenció, on Amnistia Internacional ha constatat tortures i morts.

Els membres del govern de transició, segons informes els corresponsals estrangers, semblen massa enfeinats emportant-se en maletins a l’exterior els milions de la família Gaddafi que els bancs i governs europeus havien retornat a Líbia.

Mentrestant, l’espai d’atenció internacional dedicat als països en flames ara està focalitzat a Síria. Líbia ja ocupa el seu lloc al bagul dels records, com l’Afganistan, l’Iraq i tants altres.

Publicat el diumenge 26 de febrer de 2012 a la revista Presència

El país on el temps no passa

Port-au-Prince 08/02/2012 - Foto: THONY BELIZAIRE/AFP

Com molts països dels Tercer Món que no tenen res a oferir al Primer, Haití viu detingut en el temps, com en aquella pel·lícula on Bill Murray es despertava cada dia per reviure el mateix que el dia anterior. El dia repetit del protagonista d’El Dia de la Marmota era divertit, però el dels haitians és esfereïdor. Han passat dos llargs anys des del terratrèmol devastador que va arrasar el país, i les tasques de reconstrucció amb prou feines avancen a pas de tortuga. La corrupció i la burocràcia perpetuen una precarietat lamentable que fa ineficaç la solidaritat i l’ajuda milionària internacional que, s’ha de dir tot, va durar el que va durar. La memòria solidària és curta i funciona a cops de telenotícies. Aquesta foto sembla feta l’endemà de la sacsejada, però va ser presa fa pocs dies, quan un incendi va afectar un barri de barraques i tendes de campanya del centre de la capital haitiana. És tot un símbol que el primer pla de la imatge no l’ocupi pas un metge o un enginyer, sinó un soldat de les Nacions Unides cridat a mantenir l’ordre entre una població desesperançada i abatuda.

Publiquem el diumenge 19 de febrer de 2012 a la revista Presència

L’altra Mona Lisa

Madrid 01/02/12. Foto: EFE/Luca Piergiovanni

No podem tenir l’original, però almenys tenim la millor de les còpies possibles, deuen pensar al museu del Prado de Madrid. El rostre d’orgull i satisfacció del seu director adjunt, Gabriele Finaldi, així ho expressa, en presentar a la premsa amb cara de mecenes les conclusions d’un estudi que assegura demostrar que la reproducció del famós quadre de Da Vinci que es conserva a Madrid va ser realitzada al mateix taller de Leonardo per un dels seus deixebles alhora que Leonardo pintava la seva Mona Lisa. La còpia viatjarà ara a París per ser exhibida al costat de l’original i després tornarà al Prado, on ocuparà «el lloc que li correspon».

Publicat el diumenge 12 de febrer de 2012 a la revista Presència

Amb els braços oberts

Edimburg 25/01/2012 - Foto: Andy Buchanan/AFP

La mirada del primer ministre d’Escòcia té la serenitat de qui té clar el camí i està disposat a caminar-lo. Ha portat el seu partit, l’SNP, de la marginalitat a la majoria absoluta, superant obstacles i entrebancs.
Quan es tenen les coses clares, es poden guanyar les eleccions amb una proposta clara i sense mitges tintes. Alex Salmond va prometre un referèndum el 2014 i res ni ningú, a Edimburg, a Londres o a Brussel·les, podran impedir-ho. Espanya, per descomptat, ha fet el ridícul més espantós en filtrar per mitjans diplomàtics que vetaria una Escòcia independent a la UE. Hom no pot imaginar una situació més esperpèntica: Londres donant-hi el seu vistiplau i Madrid en contra. Un cop més, resta molt clar que Escòcia no és Catalunya i que Espanya no és el Regne Unit. Malauradament.

Publicat el diumenge 5 de febrer de 2012 a la revista Presència