Després d’una llarga dècada de guerra, la retirada definitiva de les forces armades dels EUA del territori iraquià hauria d’haver estat una gran festa, un motiu de celebració. Segurament que ho ha estat per als milers de famílies nord-americanes que tornaran a tenir els seus pares, fills i germans a la taula nadalenca, però no pas per al govern i la societat americana en el seu conjunt.
Milers de milions de dòlars, centenars de milers de morts, fosques operacions de reconstrucció de la mà d’empreses privades encara més fosques, i un futur incert per a l’Iraq són els resultats de l’anomenada «Guerra contra el terror» que va servir com a resposta i alhora com a catarsi col·lectiva després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.
Des de sempre els EUA han basat la seva supremacia militar en el seu potencial industrial, que va ser clau per a la victòria en les dues guerres mundials del segle XX. Una capacitat il·limitada d’inundar les zones de conflicte amb descomunals injeccions de recursos materials, en forma de soldats, armes, avions, tancs i diners que, tanmateix, després de la derrota del Vietnam no ha tornat a donar els resultats esperats. L’amenaça comunista ja és un fantasma del passat, i ara l’enemic és una massa amorfa anomenada terrorisme global, però els EUA marxen de l’Iraq amb el mateix mal sabor de boca amb què van abandonar el Vietnam el 1973.
Publicat el diumenge 25 de desembre de 2011 a la revista Presència
