El viatge final de l’Endeavour

Publicat el diumenge 30 de setembre de 2012 a la revista Presència

Per als que vam néixer durant els anys immediatament posteriors a l’arribada de l’home a la Lluna, els transbordadors espacials de la NASA han estat una icona, un símbol del progrés tecnològic de la humanitat, marcat segurament per l’accident del Challenger el 1986. Abans de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse soviètic, els anomenats taxis espacials eren la punta de llança de la cursa espacial. Eren el més proper del món real a l’Enterprise de Star Trek. Fa pocs dies, l’últim exponent d’una era ha fet el seu últim viatge. Paradoxalment, no ha estat un viatge espacial, sinó un trasllat complicat de 20 quilòmetres de distància i dos dies de durada des de la base Edwards de la Força Aèria dels EUA fins a la seva destinació final, el California Science Center, al bell mig de Los Angeles, on descansarà eternament.

Som allà on érem

Publicat el diumenge 23 de setembre de 2012 a la revista Presència

Fa gairebé un segle els catalans que vivien a Amèrica van finançar les activitats revolucionàries de Francesc Macià. En aquesta foto, el Casal Català de La Plata, l’Argentina, rebia amb honors al Macià condemnat a França pels fets de Prats de Molló. Els casals nascuts al voltant dels que havien emigrat després del fracàs de la Primera República Espanyola, o que fugien de les dictadures, de la guerra del Marroc, o senzillament de la misèria, mantenien el compromís indefugible amb la pàtria.

Va ser un compromís que es va tornar a fer visible fa 70 anys, quan les comunitats catalanes d’Amèrica van enviar tones i tones d’ajuts materials al poble que patia les conseqüències de la insurrecció feixista i la guerra a Catalunya. Després, van rebre amb els braços oberts els centenars de milers d’exiliats per la desfeta republicana i la victòria feixista, actuant com a centres d’acollida i ajudant els desplaçats a començar una vida nova lluny de casa.
Durant els anys més foscos del franquisme, les comunitats catalanes d’Amèrica van evolucionar, des de centres d’acollida fins a centres culturals. Van esdevenir focs de resistència de la cultura i la llengua catalana, mantenint l’ensenyança de l’idioma, la publicació de llibres i revistes i celebrant ininterrompudament els Jocs Florals a diverses ciutats del continent.
Fa pocs dies, els catalans de l’Amèrica del Sud es van tornar a reunir a La Plata –la mateixa ciutat argentina que Macià va visitar el 1929– en el marc de la XII Trobada de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica, i van demostrar que el compromís amb Catalunya és el mateix que el de fa un segle.
Els més de vint centres catalans sud-americans van aprovar una declaració conjunta de suport a la independència de Catalunya, on asseguren sense ambigüitats que «com en cada moment crucial de la història del país, les comunitats catalanes de l’exterior treballarem activament per assegurar que el dret democràtic de l’autodeterminació de Catalunya sigui exercit, respectat, i reconegut internacionalment, per la qual cosa es comprometen a fer conèixer a cadascun dels seus països d’acollida l’existència i evolució del procés de transició nacional cap a la independència de Catalunya».

L’escut és un símbol

Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 a la revista Presència

En la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, el Parlament va celebrar un acte solemne de restitució de l’escut de Catalunya a la façana de l’edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, tot cobrint l’escut d’armes del rei Felip V. Va ser molt emotiu, amb la projecció d’unes paraules del president Macià d’una actualitat rabiosa, que haurien d’haver avergonyit més d’un dels assistents a l’acte.

El més significatiu de tot plegat, però, és la forta càrrega simbòlica dels fets. És una metàfora punyent de la nostra societat. No ens atrevim a esborrar l’emblema borbònic, sinó que el cobrim amb un escut de resina. El símbol del poder espanyol resta amatent rere l’escut català. El mateix que va passar fa un parell d’anys amb l’escut feixista del Palau de Capitania de Barcelona. Va lluir majestuós fins al 2010, més de 30 anys després de la mort del dictador. No el van pas esborrar, tampoc. El van cobrir amb guix, i continua sòlid com una roca rere el succedani de cartró pedra. Els escuts són símbols. En aquests dos casos, uns símbols molt tristos.

Indiferència o simpatia?

Publicat el diumenge 9 de setembre de 2012 a la revista Presència

Quina és la posició de la comunitat internacional davant l’aparició de nous estats? Quines complicitats es poden teixir? Quins suports es poden obtenir?

Durant segles, les fronteres i els estats van ser el resultat de decisions més o menys capritxoses preses a les taules de negociació o imposades com a resultat de guerres i conflictes. El 8 de gener del 1918, un discurs del president nord-americà Woodrow Wilson davant el Congrés va canviar aquesta realitat per sempre més. Com a part del seu pla per posar fi a la Primera Guerra Mundial i reordenar Europa, Wilson (premi Nobel de la Pau el 1919) va establir un principi de dret internacional que va inspirar moviments d’emancipació nacional arreu del món: l’autodeterminació dels pobles.
D’aleshores ençà, la creació i el reconeixement de nous estats ha estat una constant al llarg del segle XX que no s’ha aturat al segle XXI, basats en el principi wilsonià que diu que tota comunitat nacional té dret a esdevenir un estat sobirà.
En tots els casos d’aparició de nous estats, però, la seqüència és la mateixa: abans de la independència, hi ha una actitud d’indiferència de la gran majoria de països, i l’oposició o el suport d’uns quants per interessos estratègics. Després de proclamada, la indiferència es transforma en reconeixement, l’oposició minva i el suport esdevé influència i privilegis comercials i polítics.

El cas català

Què podem esperar de la comunitat internacional en un hipotètic procés d’independència de Catalunya?
L’actitud oficial de tots els estats del món serà d’indiferència. Els discursos de les cancelleries seran invariables: tot procés d’autodeterminació sempre és una qüestió interna dels estats. Rere la façana, però, entraran en joc interessos geoestratègics d’índole diversa. Els EUA, per exemple, sempre han apostat per una Europa com més atomitzada millor. Per això invariablement han donat suport a qualsevol nou estat europeu. La indiferència oficial es transforma immediatament en reconeixement i suport explícit de la principal potència mundial.
Un cas més clar encara és el de l’immens bloc d’estats sorgits del procés d’emancipació i descolonització dels dominis espanyols, britànics, portuguesos, holandesos i francesos. Aquests estats que han viscuts conflictes i guerres d’independència presenten sempre, rere la indiferència oficial, una actitud positiva envers l’aparició de nous estats. En el cas català, una nació amb una enorme diàspora escampada pels cinc continents, es pot esperar un corrent de simpatia important que substitueixi l’actitud oficial d’indiferència, tan bon punt s’assoleixi la independència.
Si parlem d’Europa de manera exclusiva, rere la posició oficial de tots els estats membres de no-ingerència en els assumptes interns dels altres estats, l’Espanya de l’era Aznar-Zapatero, dels peus sobre la taula de Bush i de l’economia que aviat superaria Itàlia i França, va provocar un cert rebuig que es podria traduir en una actitud favorable a l’afebliment d’Espanya via la segregació de Catalunya i Euskadi.
En tots els casos, però, cal tenir present que els suports i les simpaties no són mai previs a la independència. Abans, sempre hi ha indiferència.

«Ai se eu te pego!»

Publicat el diumenge 2 de setembre de 2012 a la revista Presència

São Paulo, Brasil 23/08/2012 - Foto: TRT-SP / 26TV

Luís Estêvão, l’home de mirada esquiva de la fotografia petita, és un home rècord. Aquest brasiler de 63 anys és un empresari que ha fet fortuna en un temps rècord. És un dels homes més rics del país i és l’amo d’un conglomerat d’empreses d’activitats tan diverses com són la venda de cotxes d’ocasió, els mitjans de comunicació, la construcció, la banca... i la política.
El 1994 va ser elegit diputat estatal a São Paulo amb una xifra rècord de vots. Més tard va accedir a un escó al Senat federal, a Brasília. Allà va aconseguir un nou rècord: esdevenir el primer membre de la cambra de ser-ne expulsat per corrupció. El motiu? Encara un altre rècord: un dels majors casos de desviament il·legal de fons públics dels país, en aquest cas destinats a la construcció de la magnífica seu del Tribunal Regional del Treball de São Paulo, que es veu a la fotografia grossa.
La sentència condemnatòria ha significat la recuperació més gran de diners públics derivats de la corrupció de la història brasilera (un rècord!). Estêvão s’ha compromès a tornar ni més ni menys que 234 milions de dòlars. Això sí, perquè no sigui dit que la Justícia és massa dura, abonarà 40 milions al comptat i la resta en 96 còmodes quotes.