La fi del món (indígena)

Publicat el diumenge 30/12/2012 a la revista Presència

Tikal, guatemala 21/12/2012 - Foto: REUTERS/William Gularte

Em penso que no us donaré cap primícia si us dic que el món no es va acabar el proppassat 21 de desembre. La profecia mal interpretada dels maies va resultar un nyap, però va servir perquè molts pobles indígenes aprofitessin l’avinentesa per recordar que el seu món sí que s’està acabant, no pas per cap predicció, sinó per l’extermini, l’oblit i la marginació a què són sotmesos des de fa segles, d’ençà de la conquesta europea d’Amèrica. Els aborígens Kekxi, de Guatemala, van aprofitar la presència dels mitjans internacionals a les ruïnes maies de Tikal per protestar i reclamar la vigència dels seus drets humans, de la seva cultura i de la seva identitat.

Benvinguts al futur

Publicat el diumenge 23/12/2012 a la revista Presència

Pittsburgh 17/12/2012 - Foto: University of Pittsburgh/REUTERS

El gran Isaac Asimov va fer populars els robots amb relats inoblidables que encara emocionen els amants de la ciència-ficció i de la literatura en general. La recerca i desenvolupament en medicina i en la tecnologia aplicada a la medicina estan fent realitat coses que fins no fa gaire encara restaven reservades a l’àmbit de la fantasia.
Jan Scheuermann té 53 anys i des de fa 13 anys té una malaltia degenerativa que l’ha immobilitzat completament del coll en avall. Investigadors de la Universitat de Pittsburgh han aconseguit que recuperi independència i mobilitat gràcies a un braç robòtic que controla amb la seva ment. A la fotografia es pot veure com Jan gaudeix d’una rajola de xocolata que ella mateixa ha desembolicat.
El braç s’endolla (literalment) al cervell de Jan, que té implantat un xip de 4 mil·límetres amb un centenar d’agulles microscòpiques que capten els impulsos elèctrics d’un centenar de neurones perfectament identificades pels investigadors. En 48 hores, Jan ja controlava els moviments bàsics del braç robòtic, i després de catorze setmanes d’entrenament, el domini és prou ampli per desenvolupar accions complexes, com ara desembolicar una rajola de xocolata i posar-se-la a la boca amb una precisió mil·limètrica. Un avenç mèdic i tecnològic que hauria meravellat el mateix Asimov.

L'últim gran de Hollywood

Publicat el diumenge 16/12/2012 a la revista Presència

Califòrnia 09/12/2012 - Foto: Frederick M. Brown/AFP

Fa pocs dies, el Festival de Cinema de Santa Barbara, Califòrnia, va distingir Kirk Douglas amb el Premi d’Excel·lència Cinematogràfica 2012. El llegendari actor, que acaba de fer 96 anys i està en un estat de forma envejable, va rebre el guardó de mans de Robert de Niro.
Douglas és el darrer exponent d’una generació d’estrelles de Hollywood que van marcar una època daurada del cinema nord-americà. Va néixer a Nova York el 1916 i va debutar a Broadway el 1941. Després de servir a la Marina dels EUA va establir-se a la costa oest, on va iniciar una carrera cinematogràfica inigualable el 1946. Va fer-se famós arreu del món amb pel·lícules com 20.000 llegues de viatge submarí o Spartacus, però la seva empremta a Catalunya la va deixar l’any 1971, quan juntament amb Yul Brinner va filmar al cap de Creus i Cadaqués el film The Light of the Edge of the World, basada en el llibre Le phare du bout du monde de Jules Verne. L’acció transcorria l’any 1865 a l’illa dels Estats, a la Terra del Foc, Argentina, però els productors de Hollywood van trobar en el paisatge escarpat del cap de Creus el lloc ideal per rodar. Van construir una rèplica del far argentí que va ser enderrocada fa pocs anys. El record de la visita de Kirk Douglas, però, encara perdura.

Qui volen són les persones

Publicat el diumenge 09/12/2012 a la revista Presència

Istambul 05/12/2012 Foto: REUTERS / Murad Sezer

El reportatge central d’aquest número de Presència està dedicat als vols de baix cost, una realitat que ja és part de la vida laboral i d’oci de milions de persones arreu del món. Ja hem incorporat els avantatges del transport aeri d’una manera tan natural que hem oblidat el salt immens que va significar per a la humanitat escurçar les distàncies d’una manera tan dramàtica. Els cinc dies de vaixell que consumien els viatges entre Londres i Nova York, per exemple, van quedar reduïts a unes poques hores de vol; aquests trajectes estan ara a l’abast de milions de viatgers que abans no havien pogut accedir a creuar oceans i continents, sobretot a partir de l’aparició del primer Jumbo, el Boeing 747, que va duplicar la capacitat i va baixar notablement el cost dels bitllets.
Quan parlem de transport aeri, tanmateix, sovint ens concentrem en les companyies o en els aparells, però ens oblidem d’una peça clau del trencaclosques: les persones.
En el precís moment que escric aquestes línies, o que el lector les llegeix, hi ha milions de persones suspeses en l’aire, viatjant per tot el món. L’engranatge immens que fa possible aquest miracle incessant funciona gràcies a les persones que treballen perquè tot funcioni com un rellotge, perquè el marge d’error és sempre molt, molt estret.
Turkish Airlines ho entén així, i va homenatjar els seus milers de treballadors amb un avió únic que duu en el seu buc els rostres dels empleats, des dels directius de l’empresa fins als de manteniment.

El club dels portaavions

Publicat el diumenge 02/12/2012 a la revista Presència

Manila. Filipines. 25/11/2012 Foto: AFP PHOTO/TED ALJIBE

Les imatges d’un caça xinès J-15 enlairant-se del primer portaavions xinès només van es van poder veure a través dels mitjans oficials del règim. L’aparell de propaganda del totpoderós exèrcit xinès va assegurar-se que donessin la volta al món. D’aquesta manera, la Xina entra en el selecte club de les potències militars mundials en disposició de desplegar el seu potencial bèl·lic a mar obert. No és casual que sigui en el mateix moment que els EUA han manifestat que el Pacífic és la seva prioritat geoestratègica, tot obrint noves bases militars a Austràlia i establint vincles directes amb països abans ignorats o combatuts com ara Myanmar. La Xina està disposada a moure fitxa per esdevenir la potència hegemònica de la regió Àsia-Pacífic, que serà el centre neuràlgic del comerç i l’economia mundial a partir de la segona meitat del segle XXI. Liaoning, el seu primer portaavions, és un símbol d’aquesta voluntat.
Gairebé de forma simultània, els EUA van contraprogramar el bateig del Liaoning amb unes maniobres del seu superportaavions George Washington, carregat de caces F-18, que es troba ancorat a la base militar de Manila, a les Filipines. Enmig d’una crisi econòmica d’abast mundial, les despeses militars continuen enfilant-se, fent cas omís de qualsevol política de retallades o austeritat.

Les eleccions més transcendents

Publicat el diumenge 25/11/2012 a la revista Presència

Barcelona 09/11/1931 Foto: ARXIU

En aquesta fotografia extreta del llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya, de Jordi Badia, veiem Francesc Macià i Lluís Companys amb les delegacions de diputats catalans que van dur a Madrid l’Estatut de Catalunya elaborat a Núria i aprovat per una majoria abassegadora de ciutadans en referèndum.
La imatge és una instantània d’una època en què els nostres avis van intentar construir un país nou, una societat nova. Un intent revolucionari que va resultar fallit.
Avui, els catalans tenim una nova oportunitat històrica d’aixecar una Catalunya nova, de posar la primera pedra d’un nou estat europeu lliure i sobirà. Aquestes eleccions són encara més transcendents que les del 1931. Aquelles eren unes municipals que van derivar en un trencament institucional que va desterrar la monarquia per instaurar una república. Aquest cop ho tornarem a intentar, i ho farem únicament amb les armes de la democràcia: els vots, les urnes, la voluntat del poble. Per primer cop en 300 anys, tenim a tocar el somni de recuperar les llibertats perdudes, sense violència i d’una manera absolutament democràtica. El món no podrà tapar-se els ulls i les oïdes davant del clam majoritari d’un poble que vol decidir què vol ser de gran. Avui posem la primera pedra, la primera de moltes. Se’ns gira feina, catalans!

L'arma secreta del president Obama

Publicat el diumenge 18/11/2012 a la revista Presència

Washington 09/11/2012 - Foto: REUTERS / Kevin Lamarque

Barack Obama ha guanyat amb contundència les eleccions americanes, la qual cosa li garanteix un segon mandat amb la legitimitat de les urnes.
Tanmateix, hi ha una dificultat que ja ha acompanyat Obama durant el seu primer termini. La Cambra de Representants és a les mans de l’oposició republicana conservadora. Un fre a les aspiracions demòcrates. El president ha promès mesures dràstiques per sortir definitivament de la crisi i crear més llocs de treball. Dues de les mesures estel·lars del seu programa són l’augment d’impostos als més rics i una retallada important del pressupost militar. Obama sap que es trobarà amb un mur legislatiu republicà que farà mans i mànigues per impedir que les propostes demòcrates prosperin.
Per això Obama va recórrer a un gest molt gràfic per deixar clar que si cal farà servir el seu poder de vet i de decret a l’hora de deslliurar-se dels entrebancs republicans. Va esgrimir la seva ploma davant de tota la premsa congregada per sentir la seva primera compareixença després de les eleccions.
Sigui com sigui, a pesar del còmode triomf del primer president d’origen afroamericà de la història dels EUA, res no serà fàcil per a Obama en un país dividit entre progressistes i conservadors.

El drama a casa

Publicat el diumenge 11/11/2012 a la revista Presència

Staten Island, NY. 05/11/2012 - Foto: REUTERS/Keith Bedford

Aquesta imatge d’un helicòpter militar de rescat és una imatge que els novaiorquesos acostumen a veure per la televisió o en les pàgines dels diaris, habitualment de llocs remots del planeta assotats per alguna catàstrofe natural o un conflicte bèl·lic. Aquest cop, però, la fotografia ha estat presa a Staten Island, a pocs minuts del centre de Nova York.
Els habitants de la Gran Poma ja van experimentar aquesta sensació de tenir el drama a tocar de casa l’11 de setembre de 2001, quan un atemptat suïcida va esborrar les Torres Bessones de l’skyline de la ciutat. Acostumats a disputar les guerres i prestar socors davant cataclismes lluny del seu territori, els nord-americans van entendre dolorosament que la globalització també tenia un costat fosc.
Amb l’huracà Sandy, la sensació de devastació va tornar amb força a la ciutat de Nova York, però l’esperit de solidaritat i resistència dels nord-americans es fa palès en circumstàncies adverses. Una ciutadana anònima explicava a un cronista del New York Times que «veïns que no ens havíem saludat mai, ens hem prestat auxili sense dubtar-ho ni un segon».

Romney o Obama

Publicat el diumenge 4 de novembre de 2012 a la revista Presència

Històricament, Hollywood ha representat molt més que entreteniment i espectacle als EUA. És el principal vehicle de catarsi col·lectiva davant els fracassos i les frustracions de la societat. Aquests dos rostres representen el suport dels sectors més conservadors de la indústria de l’entreteniment estatunidenca, d’una banda, i dels més progressistes, de l’altra. Tots dos són grans triomfadors que han arribat al cim, però els seus pensaments ideològics són antagònics. Clint Eastwood assegura que l’etiqueta demòcrata que sol atribuir-se a Hollywood no respon a la realitat, però George Clooney encapçala una llarga llista d’actors i directors que han fet públic el seu suport a la reelecció del president Barack Obama. El candidat republicà té al seu costat l’actor i director més dur de Hollywood, però tot indica que la balança s’inclina vers el líder demòcrata. Wait and see.

El dia de les nenes

Publicat el diumenge 21 d'octubre de 2012 a la revista Presència

Managua 10/10/2012 - Foto: REUTERS/Oswaldo Rivas

Sempre m’han semblat inútils els dies mundials, que només serveixen perquè els governants de torn puguin expiar les seves culpes amb discursos sentits. Tanmateix, veient aquestes dues nenes triant roba en un abocador de la capital de Nicaragua com qui ho fa en uns grans magatzems, hom no pot menys que celebrar que enguany s’hagi instaurat el Dia Mundial de les Nenes, per treure a la llum la situació injusta i desesperada de milions de nenes d’arreu del món, sotmeses a condicions de pobresa extrema o forçades a contraure matrimoni amb adults quan encara tenen edat de jugar amb nines. L’índex de mortalitat per parts prematurs en nenes menors de 12 anys és descomunal al subcontinent indi, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina. Esperem que aquest nou dia mundial no quedi en una altra efemèride buida de contingut.

Les armes de Bonnie & Clyde

Publicat el diumenge 14 d'octubre de 2012 a la revista Presència

Bonnie Elizabeth Parker i Clyde Chestnut Barrow són potser els millors exponents de l’època daurada del bandolerisme american style que va sorgir als EUA durant els anys trenta del segle passat com a conseqüència de la Gran Depressió.
Entre 1931 i 1934, la parella de delinqüents i la seva banda van assolar els estats del centre dels EUA amb robatoris i assassinats que els van col·locar a dalt de tot de la llista d’enemics públics. Tot i amb això, la seva història d’amor i sang els va atorgar una pàtina de romanticisme, plasmada d’una manera magistral pel director Arthur Penn a la pel·lícula Bonnie and Clyde, del 1967, protagonitzada per Warren Beatty i Faye Dunaway i guanyadora de dos premis Oscar.
Bonnie i Clyde buscaven fer-se rics d’una manera ràpida, i van creure en el camí del crim per aconseguir-ho. El que segurament no haurien imaginat mai tots dos és que tenien la riquesa a les seves mans, literalment. Fa pocs dies, les armes de foc que empunyaven al moment de ser abatuts per la policia el 23 de maig de 1934, un Colt 38 i un Colt 45, van ser posades a subhasta i venudes per més de mig milió de dòlars.
La passió dels col·leccionistes és il·limitada. No només hom va pagar una fortuna per les armes de la parella, sinó que també es van vendre diversos articles trobats a dins del cotxe que conduïen en ser morts. En la mateixa subhasta, es van arribar a pagar 36.000 dòlars per un rellotge, i fins i tot 11.400 dòlars per un pot d’aspirines Bayer buit.

L’exemple català

Publicat el diumenge 07/10/2012 a la revista Presència

Durant els últims anys, els catalans ens hem emmirallat en els escocesos, que van començar la cursa cap a l’estat propi molt endarrerits respecte al nostre país, però que ràpidament ens van avançar per l’esquerra, aconseguint molts més recursos per habitant i —sobretot— aconseguint que Londres acceptés la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, que tindrà lloc el 2014.
Tanmateix, sembla que els catalans hem posat la directa, amb la voluntat de recuperar el terreny perdut, tot i tenir al davant un estat molt més bel·ligerant que el britànic. És aquí on el mirall escocès ha esdevingut el mirall català. La capacitat massiva de mobilització del poble català, capaç d’empènyer els seus dirigents cap endavant, tot superant l’immobilisme dels partits i de les estructures de poder actuals.
Aquesta capacitat d’organització i de posar al carrer un milió i mig de persones de forma pacífica i festiva ha provocat l’admiració del poble escocès i del món sencer. El canvi d’enfocament de la premsa internacional vers Catalunya és en part conseqüència de la manifestació de l’11 de Setembre.
L’esperit de la marxa independentista de Barcelona es va fer present a Edimburg el passat 22 de setembre, quan milers d’escocesos van sortir al carrer per manifestar-se a favor de la sobirania plena per al seu país, exactament la mateixa reclamació dels catalans.
Sembla indubtable que, molt aviat, les fronteres internes d’Europa canviaran, i que escocesos i catalans tindran molt a veure amb aquests canvis.

El viatge final de l’Endeavour

Publicat el diumenge 30 de setembre de 2012 a la revista Presència

Per als que vam néixer durant els anys immediatament posteriors a l’arribada de l’home a la Lluna, els transbordadors espacials de la NASA han estat una icona, un símbol del progrés tecnològic de la humanitat, marcat segurament per l’accident del Challenger el 1986. Abans de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse soviètic, els anomenats taxis espacials eren la punta de llança de la cursa espacial. Eren el més proper del món real a l’Enterprise de Star Trek. Fa pocs dies, l’últim exponent d’una era ha fet el seu últim viatge. Paradoxalment, no ha estat un viatge espacial, sinó un trasllat complicat de 20 quilòmetres de distància i dos dies de durada des de la base Edwards de la Força Aèria dels EUA fins a la seva destinació final, el California Science Center, al bell mig de Los Angeles, on descansarà eternament.

Som allà on érem

Publicat el diumenge 23 de setembre de 2012 a la revista Presència

Fa gairebé un segle els catalans que vivien a Amèrica van finançar les activitats revolucionàries de Francesc Macià. En aquesta foto, el Casal Català de La Plata, l’Argentina, rebia amb honors al Macià condemnat a França pels fets de Prats de Molló. Els casals nascuts al voltant dels que havien emigrat després del fracàs de la Primera República Espanyola, o que fugien de les dictadures, de la guerra del Marroc, o senzillament de la misèria, mantenien el compromís indefugible amb la pàtria.

Va ser un compromís que es va tornar a fer visible fa 70 anys, quan les comunitats catalanes d’Amèrica van enviar tones i tones d’ajuts materials al poble que patia les conseqüències de la insurrecció feixista i la guerra a Catalunya. Després, van rebre amb els braços oberts els centenars de milers d’exiliats per la desfeta republicana i la victòria feixista, actuant com a centres d’acollida i ajudant els desplaçats a començar una vida nova lluny de casa.
Durant els anys més foscos del franquisme, les comunitats catalanes d’Amèrica van evolucionar, des de centres d’acollida fins a centres culturals. Van esdevenir focs de resistència de la cultura i la llengua catalana, mantenint l’ensenyança de l’idioma, la publicació de llibres i revistes i celebrant ininterrompudament els Jocs Florals a diverses ciutats del continent.
Fa pocs dies, els catalans de l’Amèrica del Sud es van tornar a reunir a La Plata –la mateixa ciutat argentina que Macià va visitar el 1929– en el marc de la XII Trobada de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica, i van demostrar que el compromís amb Catalunya és el mateix que el de fa un segle.
Els més de vint centres catalans sud-americans van aprovar una declaració conjunta de suport a la independència de Catalunya, on asseguren sense ambigüitats que «com en cada moment crucial de la història del país, les comunitats catalanes de l’exterior treballarem activament per assegurar que el dret democràtic de l’autodeterminació de Catalunya sigui exercit, respectat, i reconegut internacionalment, per la qual cosa es comprometen a fer conèixer a cadascun dels seus països d’acollida l’existència i evolució del procés de transició nacional cap a la independència de Catalunya».

L’escut és un símbol

Publicat el diumenge 16 de setembre de 2012 a la revista Presència

En la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, el Parlament va celebrar un acte solemne de restitució de l’escut de Catalunya a la façana de l’edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, tot cobrint l’escut d’armes del rei Felip V. Va ser molt emotiu, amb la projecció d’unes paraules del president Macià d’una actualitat rabiosa, que haurien d’haver avergonyit més d’un dels assistents a l’acte.

El més significatiu de tot plegat, però, és la forta càrrega simbòlica dels fets. És una metàfora punyent de la nostra societat. No ens atrevim a esborrar l’emblema borbònic, sinó que el cobrim amb un escut de resina. El símbol del poder espanyol resta amatent rere l’escut català. El mateix que va passar fa un parell d’anys amb l’escut feixista del Palau de Capitania de Barcelona. Va lluir majestuós fins al 2010, més de 30 anys després de la mort del dictador. No el van pas esborrar, tampoc. El van cobrir amb guix, i continua sòlid com una roca rere el succedani de cartró pedra. Els escuts són símbols. En aquests dos casos, uns símbols molt tristos.

Indiferència o simpatia?

Publicat el diumenge 9 de setembre de 2012 a la revista Presència

Quina és la posició de la comunitat internacional davant l’aparició de nous estats? Quines complicitats es poden teixir? Quins suports es poden obtenir?

Durant segles, les fronteres i els estats van ser el resultat de decisions més o menys capritxoses preses a les taules de negociació o imposades com a resultat de guerres i conflictes. El 8 de gener del 1918, un discurs del president nord-americà Woodrow Wilson davant el Congrés va canviar aquesta realitat per sempre més. Com a part del seu pla per posar fi a la Primera Guerra Mundial i reordenar Europa, Wilson (premi Nobel de la Pau el 1919) va establir un principi de dret internacional que va inspirar moviments d’emancipació nacional arreu del món: l’autodeterminació dels pobles.
D’aleshores ençà, la creació i el reconeixement de nous estats ha estat una constant al llarg del segle XX que no s’ha aturat al segle XXI, basats en el principi wilsonià que diu que tota comunitat nacional té dret a esdevenir un estat sobirà.
En tots els casos d’aparició de nous estats, però, la seqüència és la mateixa: abans de la independència, hi ha una actitud d’indiferència de la gran majoria de països, i l’oposició o el suport d’uns quants per interessos estratègics. Després de proclamada, la indiferència es transforma en reconeixement, l’oposició minva i el suport esdevé influència i privilegis comercials i polítics.

El cas català

Què podem esperar de la comunitat internacional en un hipotètic procés d’independència de Catalunya?
L’actitud oficial de tots els estats del món serà d’indiferència. Els discursos de les cancelleries seran invariables: tot procés d’autodeterminació sempre és una qüestió interna dels estats. Rere la façana, però, entraran en joc interessos geoestratègics d’índole diversa. Els EUA, per exemple, sempre han apostat per una Europa com més atomitzada millor. Per això invariablement han donat suport a qualsevol nou estat europeu. La indiferència oficial es transforma immediatament en reconeixement i suport explícit de la principal potència mundial.
Un cas més clar encara és el de l’immens bloc d’estats sorgits del procés d’emancipació i descolonització dels dominis espanyols, britànics, portuguesos, holandesos i francesos. Aquests estats que han viscuts conflictes i guerres d’independència presenten sempre, rere la indiferència oficial, una actitud positiva envers l’aparició de nous estats. En el cas català, una nació amb una enorme diàspora escampada pels cinc continents, es pot esperar un corrent de simpatia important que substitueixi l’actitud oficial d’indiferència, tan bon punt s’assoleixi la independència.
Si parlem d’Europa de manera exclusiva, rere la posició oficial de tots els estats membres de no-ingerència en els assumptes interns dels altres estats, l’Espanya de l’era Aznar-Zapatero, dels peus sobre la taula de Bush i de l’economia que aviat superaria Itàlia i França, va provocar un cert rebuig que es podria traduir en una actitud favorable a l’afebliment d’Espanya via la segregació de Catalunya i Euskadi.
En tots els casos, però, cal tenir present que els suports i les simpaties no són mai previs a la independència. Abans, sempre hi ha indiferència.

«Ai se eu te pego!»

Publicat el diumenge 2 de setembre de 2012 a la revista Presència

São Paulo, Brasil 23/08/2012 - Foto: TRT-SP / 26TV

Luís Estêvão, l’home de mirada esquiva de la fotografia petita, és un home rècord. Aquest brasiler de 63 anys és un empresari que ha fet fortuna en un temps rècord. És un dels homes més rics del país i és l’amo d’un conglomerat d’empreses d’activitats tan diverses com són la venda de cotxes d’ocasió, els mitjans de comunicació, la construcció, la banca... i la política.
El 1994 va ser elegit diputat estatal a São Paulo amb una xifra rècord de vots. Més tard va accedir a un escó al Senat federal, a Brasília. Allà va aconseguir un nou rècord: esdevenir el primer membre de la cambra de ser-ne expulsat per corrupció. El motiu? Encara un altre rècord: un dels majors casos de desviament il·legal de fons públics dels país, en aquest cas destinats a la construcció de la magnífica seu del Tribunal Regional del Treball de São Paulo, que es veu a la fotografia grossa.
La sentència condemnatòria ha significat la recuperació més gran de diners públics derivats de la corrupció de la història brasilera (un rècord!). Estêvão s’ha compromès a tornar ni més ni menys que 234 milions de dòlars. Això sí, perquè no sigui dit que la Justícia és massa dura, abonarà 40 milions al comptat i la resta en 96 còmodes quotes.

Cervesa terapèutica

Publicat a la revista Presència el diumenge 26 d'agost de 2012

Cada estiu les redaccions són inundades amb notes de premsa que informen dels més variats estudis científics del tipus «el gelat no engreixa» o «les ulleres de sol comprades al carrer no filtren els raigs UV». En molts casos la manca de notícies rellevants durant la pausa estival obren les portes del mitjans a aquestes estudis que molt sovint han estat finançats per empreses o gremis relacionats amb els productes en qüestió.
Per tot plegat, no he pogut evitar riure per sota el nas en veure publicat a les pàgines del Boston Globe nord-americà un estudi recent de l’Acadèmia Americana de Dermatologia, que sosté –atenció– que beure una cervesa cada dia protegeix i assegura una pell suau i sana. «Tots sabem que el vi negre té polifenols que poden protegir el cos i la pell, però, més recentment, s’ha demostrat que beure un got de cervesa al dia també evitarà danys als radicals lliures de la pell i els òrgans interns», diu el doctor Neil Sadick.
Els autors de l’estudi no amaguen que la idea és copiar una estratègia de la indústria vitivinícola californiana, que fa més de 30 anys va començar a treballar i difondre el concepte que un got de vi diari és beneficiós per a la salut. Ep!, no vull dir que no sigui cert, sinó que el sector se’n va servir, d’aquest descobriment mèdic, per millorar la imatge del seu producte. Un camí que ara sembla iniciar la indústria de la cervesa. Salut!

Vergonya eterna

Publicat el diumenge 19 d'agost de 2012 a la revista Presència

Vietnam commemora cada 10 d’agost el Dia de l’Agent Taronja. En aquesta foto, dues actrius fan una representació durant els actes que van tenir lloc a Hanoi.

El 10 d’agost de 1961, avions de la Força Aèria estatunidenca van deixar anar sobre la selva vietnamita els primers litres d’un potent i tòxic defoliant anomenat amb el nom en codi d’Agent Taronja. L’objectiu era arrasar amb la vegetació que amagava els combatents de Vietnam del Nord. Al llarg de 10 anys, van ruixar la selva amb més de 70 milions de litres, amb conseqüències devastadores que encara s’arrosseguen. Hom calcula que uns tres milions de vietnamites han patit càncer a les vies respiratòries o han nascut amb malformacions com a resultat de l’exposició a l’Agent Taronja. Fins i tot els soldats nord-americans es van veure afectats, i van guanyar una demanda milionària contra les companyies químiques subministradores del mortal herbicida, com ara Dow Chemical, Monsanto o Diamond Shamrock.

Enguany s’ha produït una novetat important. Després de quatre dècades ignorant el resultat de la seves accions, els EUA han accedit a participar en les tasques de neteja d’Agent Taronja del territori del Vietnam. El mateix 10 d’agost d’enguany, van iniciar les tasques de desintoxicació a l’aeroport internacional de Danang, encara afectat, 40 anys després.

La presa de consciència del govern dels EUA s’ha d’aplaudir, però no elimina la vergonya eterna d’haver comès un crim imperdonable contra la natura i contra la humanitat.

"No sóc res sense tu"

Publicat el diumenge 12 d'agost de 2012 a la revista Presència

L’esportista de casquet blanc que celebra eufòric la victòria amb els seus companys es diu Fabien Gilot. És un dels nedadors francesos que van aconseguir la medalla d’or en els 4x100 relleus a Londres 2012. En uns jocs olímpics on el professionalisme ha desterrat l’esperit amateur i ha deshumanitzat l’esport, un detall tatuat a l’interior del bíceps esquerre de Gilot ha estat com una alenada d’aire fresc, un missatge d’esperança que ha recordat a la humanitat sencera d’on venim i qui som. L’atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: «No sóc res sense tu». Gilot va fer-se el tatuatge fa dos anys, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz. Ha aconseguit la glòria daurada, sí, però no oblida l’esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques.

L’orgull d’Andorra i de tots els Països Catalans

Publicat el diumenge 5 d'agost de 2012 a la revista Presència

Londres, 29/07/2012 Foto:Kim Kyung-Hoon/Reuters

Dani Garcia és un professor d’educació física andorrà de 27 anys que ja havia provat sort sense èxit als Jocs Olímpics de Pequín 2008, on havia perdut el primer combat i la repesca.
Ha estat el judo la disciplina esportiva que ha permès que Dani Garcia atorgués el primer triomf de la història d’Andorra en uns Jocs Olímpics.
Castigat per les lesions i sotmès a operacions de lligaments al genoll o l’hèrnia de disc cervical, Garcia sempre va tenir clar el seu somni olímpic i no es va donar mai per vençut, va seguir entrenant amb disciplina i constància. Londres 2012 ha estat la realització d’un somni per a l’esport andorrà i –per extensió– per a l’esport de tots els Països Catalans.
El sorteig va voler que el judoka pirinenc s’enfrontés amb el paraguaià Abraham Acevedo, de 22 anys. El va vèncer sota l’atenta mirada de la Lluïsa i en Julià, els seus pares, per als quals el desplaçament a Londres ha estat el viatge més llunyà que mai no han fet a les seves vides. L’emoció de veure el seu fill convertit en l’atleta més important de la història del país ha estat la recompensa inesperada a l’esforç i els nervis del viatge.
Dani Garcia és potser el primer atleta de cultura i llengua catalanes que pot aconseguir un triomf olímpic sota la seva bandera i el seu himne, sense haver de defensar-ne si-us-plau-per-força altres d’imposats. Un motiu de doble orgull, doncs: per a Andorra i per als Països Catalans.
Els propers Jocs Olímpics se celebraran a Rio de Janeiro, Brasil. Tant de bo els atletes andorrans puguin desfilar durant la cerimònia inaugural amb la seva bandera tricolor, al costat d’uns altres esportistes amb la mateixa llengua i la mateixa cultura, sota una senyera quadribarrada.

L’hora de segar cadenes

Publicat el diumenge 29 de juliol de 2012 a la revista Presència

Aquest diumenge el parc de la Devesa de Girona s’omplirà de gom a gom amb el doble propòsit de passar una estona inoblidable i de reivindicar alhora que ha arribat el moment de complir la profecia del nostre himne nacional i segar les cadenes que ens retenen dins un estat que no és el nostre. Aquesta foto de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, il·lustra quelcom que segurament es repetirà a la Devesa de Girona: la bona salut democràtica del poble català. Hem intentat durant 30 anys establir les bases d’una convivència amb Espanya que s’ha demostrat impossible de totes totes. Hem constatat per activa i per passiva que només un estat propi i sobirà ens permetrà desenvolupar les nostres potencialitats polítiques, socials i econòmiques, El procés ja està madur i necessita traduir-se en un resultat electoral rotund en favor de la independència, perquè més enllà de manifestacions i concerts, res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble que vol viure en llibertat.

La muntanya sagrada recupera el seu nom

Publicat a la revista Presència el diumenge 22 de juliol de 2012

Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades, diu la cançó popular marinera recollida per Joan Amades al seu Costumari. Fa pocs dies es produí un fet insòlit en la monolítica França: el Ministeri d’Ecologia, Desenvolupament Sostenible i Energia, responent a una campanya promoguda pel Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló, va acceptar canviar el nom oficial de la muntanya sagrada dels catalans a la seva ortografia original en la nostra llengua. Ara es diu Canigó a tots els efectes i no pas Canigou com fins ara. Venint d’un estat que va implantar el lema Parlez français, soyez propres com un xip a tots els cervells nord-catalans, no deixa de ser una notícia sorprenent. Tanmateix, aquest detall no va venir sol. El ministeri va acompanyar la mesura amb la declaració del Canigó com a Grand Site de France, una denominació que sol atreure visitants i despesa turística. Una de calenta, i una de freda. Una alegria saber que arreu de l’Estat francès es coneixerà la muntanya bressol de Catalunya amb el seu nom autèntic. Alhora, però, no fa gaire gràcia que sigui a partir d’ara un Gran Paratge de França. És com si el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio declarés, posem per cas, la muntanya de Montserrat Gran Sitio de España. Doncs això és el que han fet amb el Canigó, aquell lloc sagrat custodiat pels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, on Catalunya va començar a gestar-se com a nació. Any rere any la flama del Canigó s’escampa a cada racó dels Països Catalans, tot recordant-nos qui som i d’on venim. Quelcom que no oblidarem mai i que no canviarà cap decisió administrativa. Ja ho va dir mossèn Cinto: «Del Canigó s’enfila á l’alta cima / per veure en sa rodalia què s’hi mou, / per veure’l Rosselló, que tant estima, / còm lo podría deslliurar del jou.»

Zombilàndia

Publicat el diumenge 15 de juliol de 2012 a la revista Presència

Detroit és una ciutat del nord dels EUA, coneguda arreu del món per ser el bressol de l’automòbil, el producte industrial que ha fet del país nord-americà la primera potència mundial. El cotxe ho és tot per als estatunidencs. El 90 per cent dels treballadors van a la feina en cotxe.
Precisament per això Detroit és una postal tan dolorosa per als EUA, perquè representa el declivi de la seva indústria més emblemàtica. En 1950, era una ciutat vibrant d’1,8 milions d’habitants que progressaven de la mà dels Henry Ford, els germans Dodge, Walter Chrysler o la General Motors i ballaven al ritme de la música de la Motown. La bona estrella de la indústria nord-americana va deixar de brillar amb tanta força a partir de la primera crisi del petroli de 1973 i les plantes van començar a tancar una rere l’altre. Els fabricants japonesos mossegaven cada cop més intensament i Detroit va ser la ciutat més afectada del país. L’any 2000, la població s’havia reduït fins als 950.000 habitants. L’any passat, el cens marcava 713.000.
La conseqüència més notòria és que barris sencers de la ciutat resten abandonats. Escoles, fàbriques, botigues, hospitals, són testimonis fantasmals d’un passat esplendorós que ja no tornarà. Veure el magnífic edifici de l’estació central en ruïnes fa posar la pell de gallina.
Ara bé, què fas quan tens mitja ciutat abandonada i en estat ruïnós? Ningú no pot dir que els nord-americans no siguin imaginatius a l’hora de cercar solucions. L’empresa Z World Detroit LLC n’ha proposat una de molt bona. De fet, veient la foto de l’estat actual de la planta de la desapareguda Packard Motors —que havia arribat a donar feina a centenars de milers de persones—, de seguida ens vénen al cap les pel·lícules de zombis de George A. Romero, oi que sí? Precisament aquesta és la idea dels cervells de Z World Detroit: un immens parc temàtic de zombis que ocuparà més de 80 hectàrees de carrers i fàbriques abandonades de la ciutat. No em negareu pas que la descripció que fan els creadors d’aquesta Zombilàndia és engrescadora: «Tu, els teus amics i centenars d’altres heu sobreviscut a l’apocalipsi zombi. Sou en un paisatge urbà tancat, on un petit però creixent grup de zombis comencen a perseguir-vos. Quant de temps podeu durar? Aguantareu fins al capvespre? Trobareu els elements necessaris per sobreviure?» Ja ho veieu. Si hom no pot rehabilitar una zona urbana abandonada per un milió de persones, els zombis poden ser la solució. Si us agrada la idea de córrer com esperitats —mai millor dit— fugint d’una horda de morts vivents amb ganes de berenar amb els vostres intestins, podeu col·laborar activament amb el projecte, que es finança amb un sistema de microaportacions tipus Verkami.

La fi de l’escriptura manuscrita

Publicat el diumenge 8 de juliol de 2012 a la revista Presència

Berlín 27/06/2012 - Foto: Bild Zeitung

Bild és el diari més venut d’Europa, i el més venut del món si descomptem els japonesos. Fa pocs dies va sorprendre els seus milions de lectors amb una portada molt trencadora, feta a mà alçada, amb l’objectiu de cridar l’atenció sobre un canvi cultural que la revolució tecnològica que vivim ha accelerat. El títol és ben explícit: «Alerta! L’escriptura a mà s’extingeix!»
Segons un estudi esmentat per Bild, un de cada tres adults no ha escrit res a mà alçada durant els darrers sis mesos. Els serveis de missatgeria instantània som els SMS o el Whatsapp, els correus electrònics, el Facebook i el Twitter han reemplaçat el paper i l’escriptura manuscrita com a eines de comunicació interpersonal. Fins i tot el postit, aquell quadradet groc de paper que es podia enganxar a pertot, omnipresent en despatxos i oficines, té els dies comptats i és camí d’esdevenir una peça de museu.
Són uns canvis vertiginosos. Jo mateix, que sóc tan jove que vaig néixer després que l’home va trepitjar la Lluna (pocs mesos després, però), vaig ser sotmès durant els primers anys d’escolarització a classes de reforç de cal·ligrafia, perquè la meva lletra era desastrosa. Ara, m’adono que fins i tot la llista del súper la faig amb una aplicació del meu smartphone, i que si vull que els meus fills rebin i facin cas d’un missatge meu, més que no pas escriure’ls una nota en un paperot, més val que els enviï un missatge via Facebook.
No em preocuparia gaire si no fos per les declaracions al mateix Bild d’un tal Manfred Spitzer, director de la Clínica Psiquiàtrica Universitària d’Ulm: «L’escriptura és bàsica per fomentar la coordinació i les habilitats manuals, i exercitar-la a diari és fonamental per a l’activitat cerebral.»

Quin tros de uombat!

Sydney 21/06/2012 - Foto: GREG WOOD/AFP

Els uombats són uns petits marsupials molt macos que provoquen la mateixa tendresa que els seus cosins els coales. Són molt mandrosos, es mouen molt a poc a poc i triguen 14 dies a fer la digestió. Ara bé, aquests animalons tan simpàtics tenen uns avantpassats que segurament ja no ens farien tanta gràcia. Fa pocs dies, científics australians van revelar el descobriment a l’estat de Queensland d’un enorme cementiri de diprotodonts com el de la fotografia presa a l’Australian Museum de Sydney. El diprotodont és un rebesavi prehistòric del uombat, de la mida d’un rinoceront, que va córrer per Austràlia durant el plistocè. S’hi van trobar més de 50 esquelets, incloent-hi un exemplar extraordinàriament gran, anomenat Kenny, la mandíbula del qual fa gairebé un metre. Hom no sap si el diprotodont era tan lent com el uombat d’avui en dia, però és dubtós que l’home de la fotografia es mantingués tan tranquil si aquesta reproducció a escala real cobrés vida.

Publicat el diumenge 1 de juliol de 2012 a la revista Presència

«Destapa la felicitat»

No em negaran pas que aquesta foto podria ser sense cap dificultat la protagonista d’una campanya publicitària d’aquelles amb què ens han estat bombardejant des que es van inventar això dels mitjans de comunicació de masses. «Tot va millor amb...», «El sabor de la vida», «Des de 1886 repartint felicitat» o l’actual «Destapa la felicitat». Ja saben per on vaig, oi? La líder opositora Aung San Suu Kyi rep amb alegria una encara més alegre Hillary Clinton, que la visita a la ciutat de Yangin, a Myanmar. Segurament que el motiu de tanta felicitat és l’avenç –amb penes i treballs– del procés de democratització del país asiàtic, tot i que també podrien estar celebrant que després de 60 anys d’absència, el símbol del domini global nord-americà per excel·lència –la Coca Cola– torna a Myanmar. L’aixecament de les restriccions a la inversió estrangera per part del govern de transició permetrà a la companyia amb seu a Atlanta esborrar Myanmar de la llista de països on no pot fer negocis. Una llista cada cop més exigua. Els únics dos estats que encara es resisteixen a la líquida invasió són Cuba i Corea del Nord, tot i que les ampolles i llaunes arriben de totes maneres mitjançant intermediaris sense relació directa amb la matriu americana. El 1979, quan el govern comunista xinès va aixecar la prohibició de comercialitzar aquest beuratge, la companyia va despatxar immediatament des de Hong Kong un tren amb 20.000 caixes de Coca Cola. A Myanmar, també volen començar amb bon peu, per la qual cosa s’han afanyat a fer una donació de tres milions de dòlars a la fundació de suport a la dona treballadora. Em fa l’efecte que no trigaran a recuperar aquest generós donatiu.

Publicat el diumenge 24 de juny de 2012 a la revista Presència

Enginy català

Fàbrica Gas Gas, Salt (Gironès) - Foto: Lluís Serrat

Els catalans ens podem vanagloriar d’haver inventat el submarí, el xupa-xups, el pal de fregar i un llarg etcètera, però del que segur que hem d’estar orgullosos és de la nostra capacitat com a societat per fer front a les batalles més difícils i sortir-ne més o menys airosos. Ens vam refer de la desfeta de 1714 i vam protagonitzar la primera revolució industrial continental. Vam superar el feixisme i vam aconseguir revifar una llengua encara avui amenaçada. El context actual de greu crisi econòmica i política torna a fer aflorar aquell mateix esperit de treball i de sacrifici. Si el panorama es presenta complicat, cal posat tot l’enginy a treballar. És el que han fet dues empreses del sector de la motocicleta al nostre país, Gas Gas i Ossa. Són competidores al mateix segment del mercat, però han vist que no se’n sortirien si no aplicaven el concepte de coopetition, una barreja de cooperació i competència derivada dels treballs del premi Nobel John Nash (el de la pel·lícula A Beautiful Mind). Ambdues companyies s’han unit per compartir tecnologia, instal·lacions i xarxes de comercialització. El que és encara més important, uniran els seus departaments de R+D+I. No sé si amb tot plegat aconseguiran crear el «Silicon Valley de la moto» somiat pel director de la Gas Gas, Ramon Puente, però el que hom pot tenir per segur és que és un dels camins més clars per sortir de la crisi i encarar el futur amb garanties.

Publicat el diumenge 17 de juny de 2012 a la revista Presència

Cara de smartphone

Alerta, adolescents “omniconnectats” i executius 2.0! Si passeu massa estona cada dia mirant la pantalla del vostre telèfon intel·ligent, podeu acabar patint una nova i esgarrifosa síndrome: la cara de smartphone.
“Si hom s’asseu durant hores amb el cap lleugerament inclinat cap endavant, mirant al teu iPhone o la pantalla del portàtil, és possible que pateixi un escurçament els músculs del coll i un augment de la força de gravetat en l’àrea de la mandíbula, la qual cosa pot derivar en una línia de la mandíbula caiguda”. És la descripció exacta de la temible amenaça que va fer el cirurgià plàstic Mervyn Patterson al London Evening Standard. Es veu que hi ha un grapat de col·legues seus a la Gran Bretanya i els EUA que comparteixen la seva opinió. Segons Patterson, cada cop més gent se n’adona del seu aspecte quan està fent servir un programari de videoconferència com l’Skype. I no els agrada el que veuen.
Abans que corrin a llençar el vostre iPhone a la tassa del vàter, sapigueu que no hi ha cap evidència científica de l’existència de tal cara de smartphone, tot i que el rostre que veieu a la foto (del president de Nokia, Stephen Elop) us faci pensar el contrari. El que sí que hi ha és un boom en l’ús i abús de la cirurgia estètica entre els adolescents, una tendència que sembla que es vol potenciar amb anuncis com el del Dr. Patterson, per tal de fer encara més rendible una de les branques més econòmicament profitoses de la medicina.
Un lector del diari India Times, en comentar la notícia, va posar les coses en el seu context: “No estic segur que la meva addició a la tecnologia sigui responsable de la meva cara de smartphone, però crec que el meu costum de seure amb una mala postura pot haver-hi contribuït”.

Publicat a la revista Presència el diumenge 10 de juny de 2012

Amb l’aigua al coll

Si nosaltres ens creiem que amb la crisi econòmica que ens ha caigut a sobre tenim l’aigua al coll, convé tenir present que hi ha gent que sí que té l’aigua al coll... literalment. No sóc gens partidari de cercar desgràcies alienes més grans per alleugerir el pes de les pròpies, però cal donar a les coses la seva justa dimensió.
Tuvalu és un petit estat de poc més de 10.000 habitats que està condemnat a desaparèixer en pocs anys, per la pujada dels nivells dels oceans provocada pel canvi climàtic i l’escalfament global. Actualment, pateixen constants crescudes que inunden pobles sencers i la situació ha forçat el govern del país a buscar una sortida. Nova Zelanda s’ha ofert a acollir petits contingents cada any, però la solució definitiva és probable que estigui en el l’illa de Niue, un petit estat polinesi lliurement associat a Nova Zelanda, que no té cap risc de ser devorat per les aigües, però que fa anys que pateix un sever procés de despoblament. El govern local ha fet una proposta formal als habitats de Tuvalu perquè facin de Niue la seva nova pàtria.
Tuvalu va viure els seus cinc minuts de glòria quan el seu govern va començar a vendre els dominis d’internet del país, que la sort va voler que sigui el .TV, a cadenes de televisió d’arreu del món per xifres més que respectables. Ara segurament podrà vendre els drets per fer un documental que narri el primer èxode del segle XXI.

Publicat a la revista Presència el diumenge 3 de juny de 2012

Bones notícies: el món no s'acaba

Xultún, Guatemala 10/05/2012 - Foto: AFP PHOTO / © 2012 National Geographic / Tyrone Turner

La estranya foto que teniu a les mans és més important del que sembla al primer cop d’ull. En aquest indret selvàtic s’emplaçava la ciutat maia de Xultun, que durant la seva esplendor precolombina va albergar desenes de milers d’habitants. Un equip de la National Geographic Society va descobrir recentment que aquests magnífics arbres han anat creixent durant segles tot ocultant el que sembla ser la casa de l’escriba de la ciutat. A dins han trobat una magnífica sala plena de pintures i dibuixos en els murs del que segurament era el lloc de feina de l’escriba, amb anotacions i càlculs matemàtics i calendaris dirigits a trobar l’harmonia entre el cel i els rituals sagrats. La sorpresa rau en que tot plegat data del segle IX, molt anteriors als calendaris maies més antics coneguts fins avui, d’entre 1300 i 1521. Alguns calendaris responen al cicle solar de 365 dies, altres al cicle de 584 dies de Venus i d’altres al de 780 dies de Mars. Encara més, resulta que els calendaris no només no anuncien la fi del món a finals del 2012, sinó que cobreixen fins a 7.000 anys cap al futur. O sigui que ja podeu començar a fer plans per al 2013, i el 2014, i el 2015...

El temps passa més lentament per als avions

Sense ser cap expert en la matèria, és fàcil veure que l’evolució pel que fa al disseny d’aeronaus sembla que vagi a un ritme molt diferent del de la resta de creacions industrials de l’home. La casa Boeing acaba de presentar la nova generació d’un dels seus best-sellers, el 737. La gran modificació respecte al model anterior és a la punta de les ales, anomenades de «doble ploma», que segons el fabricant aconsegueix estalviar un 1,5 per cent de combustible. No deixa de ser sorprenent comprovar que entre el primer 737, presentat el 1964, i aquest del 2012 els canvis pel que fa al disseny no són gaire significatius, almenys a ulls profans. Ha passat gairebé mig segle! Pensem per exemple en una nevera, un transistor o un telèfon de fa 50 anys. O en un Mini Cooper o un VW Beetle de 1967 i un model del 2012. Les diferències són abismals. Al 1964 jo no havia ni tan sols nascut, però sí que recordo de petit que els aparells voladors que ens imaginàvem o que ens presentaven les propostes futuristes dels còmics, el cinema o la televisió per al segle XXI no s’assemblaven gens ni mica a aquest 737 amb ales de doble ploma que és gairebé igual al que feien servir els nostres pares. Quina desil·lusió!

Publicat el diumenge 11 de maig de 2012 a la revista Presència

Pànic al país de l’hamburguesa

Chino, Califòrnia 25/04/2012 - Foto: ALEX GALLARDO/REUTERS

Poc més d’una dècada després de l’esclat de la malaltia de les vaques boges que va estendre el pànic entre els carnívors d’arreu del món, un nou brot de l’encefalopatia espongiforme bovina va descobrir-se dies enrere a la granja californiana de la fotografia, al comtat de Chino. Els nord-americans són extremadament sensibles a aquesta qüestió, perquè els steaks i les hamburgueses són part del seu ADN gastronòmic. Les autoritats alimentàries van córrer a assegurar que no hi havia cap perill, perquè la vaca afectada no estava destinada al consum carni, sinó que pertanyia a una granja lletera, i ja se sap que la malaltia de les vaques boges no es transmet per la llet, sinó per la ingesta de carn provinent d’un animal afectat. Tanmateix, els consumidors no s’ho han cregut del tot i van acusar immediatament l’anunci del brot. Mercats tan llunyans com el sud-coreà han canviat de proveïdors i han començat a servir carn d’origen australià. Diuen que el pallasso de les hamburgueses ha perdut el somriure, que ha passat al rostre sorneguer dels vegetarians americans.

Publicat el diumenge 6 de maig de 2012 a la revista Presència

Tal faràs, tal trobaràs

San Alberto, Bolívia. 01/05/2006 - Foto: Agencia Boliviana de Información/EFE

No us equivoqueu pas, aquesta foto no és de la companyia argentina YPF, recentment expropiada a Repsol. És una mica més vella, de l’any 2006, i correspon al seu equivalent bolivià, l’empresa Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos (YPFB), que gestiona el petroli i els enormes jaciments de gas de Bolívia.

Aleshores, el president Evo Morales va expropiar YPFB a les propietàries privades, majorment petrolieres nord-americanes, tot enviant efectius de l’exèrcit a ocupar les instal·lacions i expulsar-ne els directius forans. És curiós que la premsa espanyola que ha explicat l’expropiació de l’argentina YPF com un greu atemptat a la seguretat jurídica de les inversions estrangeres, no va dedicar gaires titulars a la notícia.

Només un any i mig després, la nova YPFB nacionalitzada signava nous contractes d’explotació conjunta amb empreses petrolieres estrangeres. Sabeu quina companyia va ser de les més beneficiades pels nous convenis, i des d’aleshores opera amb normalitat a Bolívia, reemplaçant les nord-americanes expulsades per Morales? Segurament l’heu encertada: Repsol.

D’aquí a poc, quan escampi la boira, veurem petrolieres xineses, americanes i fins i tot europees signant acords amb la nova YPF per explotar els nous jaciments argentins de Vaca Muerta. Com deien les àvies: tal faràs, tal trobaràs.

Publicat el diumenge 29 d'abril de 2012 a la revista Presència

10 anys després

Villavicencio, Colombia 02/04/2012 - Foto: LUIS ACOSTA/AFP

El rostre d’aquests dos militars alliberats després de 10 anys de captivitat a la selva colombiana a mans de les FARC, concentren una multitud de sentiments i emocions en una sola mirada. Ostenten l’estrany privilegi de ser els últims hostatges d’un moviment armat que és el darrer vertigi de les guerrilles llatinoamericanes que van manifestar-se en major o menor mesura durant la segona meitat del segle XX. Més enllà de les consideracions polítiques d’un conflicte que en el cas de Colòmbia s’ha vist distorsionat de bon començament pel poder econòmic i fàctic del narcotràfic, és profundament colpidor veure aquestes cares i posar-se ni que sigui per un minut a la pell d’una persona privada de la seva llibertat durant 10 anys, sense contacte amb la seva família i en les condicions d’extrema precarietat dels campaments guerrillers. Com els legionaris romans, les campanyes militars dels quals duraven anys, aquests soldats tornaran a una realitat que desconeixen, hauran de refer els vincles familiars i d’amistat fossilitzats per una dècada d’absència i —sobretot— lluitar contra els fantasmes que tot conflicte armat deixa en les persones, quelcom oblidat pels llibres d’història que només parlen de xifres, de victòries i de conquestes.

Publicat a la revista Presència el diumenge 22 d'abril de 2012

Conduir i pilotar, alhora

Nova York, 04/04/2012 - Foto: REUTERS/Shannon Stapleton

Sembla una broma dolenta, però el vehicle que va atraure més l’atenció durant l’edició d’enguany de l’International Auto Show de Nova York ha estat... un avió! Bé, de fet, no és només un avió, és un avio que es transforma en cotxe, o un cotxe que es transforma en avió. Es diu Terrafugia Transition (no em direu que no és un gran nom!) i funciona amb gasolina normal. Es pot guardar en un garatge normal i en arribar a l’aeròdrom desplega automàticament les ales i en uns minuts és a punt per enlairar-se. Té una autonomia de 600 kilòmetres, amb una velocitat màxima de 170 km/h, tot i que quan circula per carretera és notablement més lent. El fabricant assegura que ja compta amb 100 comandes que començarà a servir a finals d’any pel mòdic preu de 279.000 dòlars. Els visitants del Saló de Nova York van entrant somiant amb un Mustang o un Corvette, i van sortir amb el Terrafugia al cap.

Publicat el diumenge 15 d'abril de 2012 a la revista Presència

Mitjons voladors

Paju, Corea 27/03/2012 - Foto: BOBBY YIP / REUTERS

Alhora que el govern nord-coreà ultima els detalls d’una nova sèrie de proves amb míssils amb capacitat nuclear, i els EUA realitzen exercicis militars conjunts amb Corea del Sud que no fan més que augmentar la tensió a la regió, la població del país segueix en condicions de pobresa extrema, amb les necessitats més bàsiques insatisfetes. La successió dinàstica en aquesta dictadura comunista hereditària no ha ocasionat cap canvi substancial per a la població de Corea del Nord.
No és només l’escassedat d’aliments o de medecines. Mantenir els peus calents també és un dret humà. Activistes d’una organització no governamental sud-coreana han esbrinat que molts dels seus germans del nord no tenen ni tan sols les peces de roba més elementals, per la qual cosa han engegat una campanya d’acció directa, que consisteix a fer volar rudimentaris globus amb paquets de mitjons que cauen a l’altra banda de la frontera. Són tan petits i fràgils que no són detectats pels sistemes de defensa i arriben com una benedicció celestial per als soferts habitats dels voltants de la zona desmilitaritzada propera a Paju.
Un petit gest anònim de germanor que escalfa els peus gèlids de centenars de nord-coreans.

Publicat el diumenge 8 d'abril de 2012 a la revista Presència

Què Déu et beneeixi, o no

Polk County 23/03/2012 - Foto: JOE ROBINSON / Cycle Central Iowa

Aquesta carretera d’entrada al comtat de Polk, a l’estat de Florida, és molt semblant a qualsevol altra que hom pot trobar als EUA, que gaudeixen de la major xarxa viària del planeta. De fet, la foto no diu gran cosa, però aquest camí, i tots els camins d’accés a Polk, han estat protagonistes d’una història curiosa que denota la polarització de la societat nord-americana en molts aspectes.

Tot comença amb una campanya del pastor evangelista Frank Smith, anomenada PUP (Polk Under Prayer, Polk sota Pregàries). El projecte consisteix a posar àngels a controlar els accessos al comtat. Si, ho han llegit bé. Els membres de l’església del reverend Smith pinten una línia amb oli beneït a cada camí d’entrada, i a continuació fan una pregària per «demanar a Déu que a hi posi àngels a inspeccionar cada vehicle que ingressa a Polk». Aquests punts de control policíac celestial tenen unes funcions molt concretes. Segons explica Smith al web de l’església, «hem demanat a Déu que enviï a la presó els que volen el mal, i que els dugui a un estat de submissió i penediment. Si no se sotmeten a la manera de viure cristiana, la nostra pregària és que vagin a la presó o abandonin el comtat».

Enmig de tanta paranoia integrista, sortosament entra en escena l’Associació Humanista de Florida (HFA), que amb un gran sentit de l’humor s’ha plantat en cada entrada a Polk amb pals de fregar i cubells d’aigua «no beneïda», per «rentar la benedicció» de les carreteres. Potser els retens angèlics havien començat a funcionar, perquè la mateixa presidenta de l’associació, Ellen Beth Wachs, que havia plantejat als tribunals un cas de separació església-estat per aquest assumpte, ha estat detinguda en dues ocasions per «conducta lasciva» dins el terme de Polk. «Venim en pau. És el que diuen els alienígenes, però nosaltres no en som, d’extraterrestres, som ateus!», explica Mark Palmer, director de l’HFA, per afegir que «això que fem no és un acte d’afirmació atea, del que es tracta és que tothom sigui benvingut a Polk, sigui o no cristià. Que tothom sàpiga que el comtat de Polk és obert a tothom!» Amén.

Publicat el diumenge 1 d'abril de 2012 a la revista Presència

La revolució de la patata

Atenes 15/03/2012 - Foto: RUTH MARIGOT

La patata és un tubercle d’origen americà, responsable de grans canvis en la història de la humanitat, des de revolucions industrials fins a processos d’independència, passant per la major expansió demogràfica de tots els temps, que no s’explica sense la difusió de la patata com a element bàsic de la dieta universal, sobretot a Occident.
Els habitants de l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena, són una tribu maputxe amb una rica i apassionant història oral que assegura que la patata va néixer a la seva illa i que ells van ser els primers a cultivar-la, abans que els maputxes del continent i més tard els inques l’escampessin a pertot. Les mares de l’illa, encara avui, lliuren a les seves filles el dia del seu casament una petita bossa amb llavors de més de 200 varietats de patates, que cada dona de l’illa guarda gelosament i que s’han transmès de generació en generació durant mil·lennis. A les mares maputxes de Chiloé els agradaria molt saber que les patates són ara protagonistes d’una altra revolta, a Grècia, on la crisi ferotge empeny a la pobresa centenars de milers de famílies. La premsa local l’ha anomenada –precisament– revolució de la patata. Uns grangers del nord de Grècia han decidit trencar la cadena de comercialització i plantar-se a les places principals dels pobles amb els camions carregats de patates, per vendre-les directament als empobrits consumidors. La proposta s’ha escampat com una taca d’oli i ha arribat fins la mateixa capital del país, on els pagesos estan venent els productes de la terra –molts cops saltant-se normatives i regulacions impositives, sanitàries i logístiques– sense intermediaris als ciutadans, que veuen reduïda la factura de la compra entre un 50 i un 70 per cent. En molts pobles i ciutats és el mateix Ajuntament qui n’organitza la venda directa, com una mesura que ajudi a compensar la pèrdua de poder adquisitiu i les rebaixes salarials que han patit els grecs.
La revolució de la patata és només una de les moltes iniciatives ciutadanes que a Grècia reemplacen el paper d’un Estat absent segrestat pels mercats que, obligat a expiar els seus pecats comptables, només pot ocupar-se d’establir mecanismes per pagar l’enorme deute contret durant els anys de crèdit barat que van seguir a la creació de l’euro.

Publicat el dia 25 de març de 2012 a la revista Presència

Un any després

TOKIO 09/03/2012 - Foto: ISSEI KATO/REUTERS

Ja ha passat tot un any, però encara tenim a la retina aquelles imatges del tsunami empassant-se pobles sencers de la costa japonesa amb el seu avenç implacable. El mar es va enretirar pocs dies després, però les conseqüències encara perduren. La zona d’exclusió al voltant de la central de Fukushima ha convertit en pobles fantasmes llocs que havien crescut i prosperat sota el paraigua de una indústria nuclear que mai no havia estat vista com una amenaça per la societat japonesa. Dies enrere, la Casa Àsia de Barcelona va celebrar un simposi per estudiar la resposta de la ciutadania i els mitjans davant el desastre de l’11 de març de 2011. El professor Yoshio Sugimoto va recordar un proverbi del seu país que diu que el bambú es doblega però no es trenca, assegurant que el poble japonès tirarà endavant, com es pot veure en l’actitud d’aquests escolars durant un dels habituals simulacres de terratrèmol. Més colpidor va ser el reclam de Takashi Kubota, tinent d’alcalde de la ciutat de Rikutenzaka, devastada pel tsunami: «La reconstrucció es una tasca de 10 anys. Si us plau, no ens oblideu.»

Publicat el diumenge 18 de març de 2012 a la revista Presència

Veure el món amb ulleres Google

Quan ja ens hem acostumat que els avenços tecnològics que el segle passat restaven reservats a James Bond, Dick Tracy o els superherois de la Marvel, siguin el pa de cada dia, Google ve i fa un anunci que ha deixat més d’un corglaçat. Cap a finals d’aquest 2012 l’empresa californiana posarà a la venda unes ulleres Google, que portaran una petita pantalla incorporada, de manera que davant dels nostres ulls apareixerà informació relacionada amb allò que estarem mirant: llocs d’interès, el temps, amics que hi són a prop... Ara no només controlaran on som, què comprem o quines pàgines d’internet visitem, sinó que també sabran què estem mirant! Què passarà si fem servir aquestes ulleres tot conduint? No ens distrauran? Si pel carrer se’ns escapa una mirada furtiva cap a aquell cos tan atractiu, quina informació relacionada ens sortirà a la pantalleta? Aquells que no farem servir aquestes ulleres d’espia, estarem indefensos davant aquells que ens podran escorcollar sempre que vulguin amb les seves?
Des que treballem amb La Caixa, Endesa o Telefónica, ja fa temps que sabem que la ficció naïf de la protecció de dades és quelcom del passat. Ara bé, d’aquest escenari actual a un món estil Terminator com el que ens presagien aquestes ulleres, n’hi ha un bon tros.

Il·lustració: Jordi Soler

Publicat el diumenge 4 de març de 2012 a la revista Presència

Caos

Bengasi, 16/02/2012 -  Foto: EFE / MANU BRABO

Un any després de la fi de la dictadura, Líbia és un caos. Més de 10 milícies controlen barris sencers, aeroports, ports i instal·lacions, combaten entre elles pels carrers, i arresten ciutadans en centres clandestins de detenció, on Amnistia Internacional ha constatat tortures i morts.

Els membres del govern de transició, segons informes els corresponsals estrangers, semblen massa enfeinats emportant-se en maletins a l’exterior els milions de la família Gaddafi que els bancs i governs europeus havien retornat a Líbia.

Mentrestant, l’espai d’atenció internacional dedicat als països en flames ara està focalitzat a Síria. Líbia ja ocupa el seu lloc al bagul dels records, com l’Afganistan, l’Iraq i tants altres.

Publicat el diumenge 26 de febrer de 2012 a la revista Presència

El país on el temps no passa

Port-au-Prince 08/02/2012 - Foto: THONY BELIZAIRE/AFP

Com molts països dels Tercer Món que no tenen res a oferir al Primer, Haití viu detingut en el temps, com en aquella pel·lícula on Bill Murray es despertava cada dia per reviure el mateix que el dia anterior. El dia repetit del protagonista d’El Dia de la Marmota era divertit, però el dels haitians és esfereïdor. Han passat dos llargs anys des del terratrèmol devastador que va arrasar el país, i les tasques de reconstrucció amb prou feines avancen a pas de tortuga. La corrupció i la burocràcia perpetuen una precarietat lamentable que fa ineficaç la solidaritat i l’ajuda milionària internacional que, s’ha de dir tot, va durar el que va durar. La memòria solidària és curta i funciona a cops de telenotícies. Aquesta foto sembla feta l’endemà de la sacsejada, però va ser presa fa pocs dies, quan un incendi va afectar un barri de barraques i tendes de campanya del centre de la capital haitiana. És tot un símbol que el primer pla de la imatge no l’ocupi pas un metge o un enginyer, sinó un soldat de les Nacions Unides cridat a mantenir l’ordre entre una població desesperançada i abatuda.

Publiquem el diumenge 19 de febrer de 2012 a la revista Presència

L’altra Mona Lisa

Madrid 01/02/12. Foto: EFE/Luca Piergiovanni

No podem tenir l’original, però almenys tenim la millor de les còpies possibles, deuen pensar al museu del Prado de Madrid. El rostre d’orgull i satisfacció del seu director adjunt, Gabriele Finaldi, així ho expressa, en presentar a la premsa amb cara de mecenes les conclusions d’un estudi que assegura demostrar que la reproducció del famós quadre de Da Vinci que es conserva a Madrid va ser realitzada al mateix taller de Leonardo per un dels seus deixebles alhora que Leonardo pintava la seva Mona Lisa. La còpia viatjarà ara a París per ser exhibida al costat de l’original i després tornarà al Prado, on ocuparà «el lloc que li correspon».

Publicat el diumenge 12 de febrer de 2012 a la revista Presència