El futur és negre

Publicat el diumenge 17/3/13 a la revista Presència

Pequín, 12/03/2013 - Foto: AFP PHOTO/Mark RALSTON

Per què tots els líders xinesos es tenyeixen els cabells? Aquesta transcendental pregunta era la que es feia la corresponsal de la BBC a Pequín, Celia Hatton, després d’assistir a la cerimònia de clausura del congrés del Partit Comunista de la Xina Popular. La veritat és que no hi havia caigut, però com es pot veure en aquesta fotografia de la cerimònia esmentada, tothom ha passat pel taller de pintura, començant pel nou líder Yu Zhengsheng, que és qui parla, i continuant pels altres pesos pesants: Hu Jintao, Xi Jinping i Wen Jiabao, que mantenen els seus posats impassibles. «Vestits foscos, corbates vermelles i un casc de cabells negres són l’uniforme de l’elit del Partit Comunista a la Xina», explica Hatton. Què voleu que us digui, ho trobo força monòton. Ja posats, podrien optar per donar una mica de color a aquestes reunions multitudinàries. Per exemple, podrien disposar que els delegats de cada província es tintessin els cabells d’un color diferent, o si no volen abandonar el negre, almenys podrien variar els pentinats. Uns dreadlocks rastafaris o unes crestes punk assegurarien una cobertura mediàtica mundial, us ho ben asseguro!

Ja hem begut oli

Publicat el diumenge 10/03/13 a la Revista Presència

Barcelona 13/02/2013 - Foto: SONY EUROPE LIMITED

S’ha acabat el bròquil. Ara sí que ja estem perduts del tot. El congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona ens ha dut una notícia que no per esperada és menys terrible.
Quan van aparèixer els primers telèfons mòbils, es tractava d’uns aparells pesants i incòmodes que no presagiaven el que succeiria en pocs anys: aquests diabòlics estris conqueririen el món i ocuparien tot i cadascú dels àmbits de la nostra vida. Ens aixequem amb l’alarma del mòbil, revisem els correus electrònics tot esmorzant, escoltem la ràdio amb el mòbil de camí a la feina, ens enviem missatges i whatsapps amb la família i els amics tothora i a pertot, dinem mentre remenem el Twitter i el Facebook i fem fotos amb el mòbil a tot el que es belluga al nostre voltant. Abans de dormir, endollem l’aparell però el controlem amb el blanc de l’ull, no fos cas que ens arribi alguna notificació.
Ja ho veieu. El mòbil és més que una extensió de la vida diària. N’és el protagonista. Li dediquen una fira a l’Hospitalet i vénen 75.000 persones d’arreu del món. El telèfon personal és com la roba interior: només alguns frikis no en fan servir. No hi ha res a fer, no podem viure sense ell, ans al contrari, ens hem d’acostumar a conviure-hi en tot moment.
En tot moment? No! Encara hi havia un àmbit íntim on el mòbil no havia penetrat: la dutxa. Durant els minuts de dutxa diària (o setmanal, que n’hi ha que per no separar-se del mòbil van espaiant la seva higiene personal) el telèfon quedava fora del nostre abast. Podíem gaudir d’aquells minuts i recordar aquells vells temps quan el mòbil no existia.
Doncs s’ha acabat. Fins i tot aquest racó ha sucumbit a la conquesta dels telèfons. Unes quantes companyies van presentar a Barcelona nous models completament submergibles, capaços de resistir les dutxes, les piscines i les pluges. Prepareu-vos per respondre correus amb el cap ple de xampú i per actualitzar el vostre mur de Facebook amb missatges com ara «ensabonant-me el cos amb gel d’avena».

Multitud solitària

Publicat el diumenge 3/3/13 a la revista Presència

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT 26/02/2013 - Foto: QUIM PUIG

La tecnologia ens ha dotat d’eines de comunicació extraordinàries. De fet, jo mateix estic escrivint aquestes línies assegut en un sofà d’un àrea de networking del Congrés Mundial del Mòbil que un cop més ha tingut lloc a Barcelona. M’envolten milers de persones molt ocupades que no han vingut a passejar, sinó a fer negocis. Si hagués de trobar un mot per definir-los, seria solitud. Com es pot veure a la magnífica fotografia de Quim Puig, la gent ja no es connecta de manera presencial, no es parlen cara a cara, no es miren als ulls. Tothom viu presoner dels seus dispositius mòbils. Contesten correus, fan trucades, envien whatsapps, però no hi ha interacció humana directa. És una sensació estranya trobar-se rodejat d’una multitud (el MWC 2013 ha tingut més de 70.000 assistents) però, alhora, sentir una profunda solitud. És cert que la tecnologia ens ha canviat la vida, i que les distàncies s’han esborrat, però entre poc i massa...

L’espai és molt traïdor

Publicat el diumenge 24/02/13 a la revista Presència

Ekaterinburg 18/02/2013 - Foto: REUTERS/Stringer

Aquest científic de la Universitat Federal dels Urals, a Ekaterinburg, capital de la província russa de Sverdlovsk, es mira amb lupa un fragment de meteorit recollit als voltants del llac Txebarkul, a prop de la ciutat de Txeliàbinsk.
L’espai és ben traïdor. Mentre tothom esperàvem l’asteroide 2012DA14, que va passar ben a prop de la Terra (tan a prop que molts satèl·lits artificials orbiten el planeta a la mateixa distància, uns 28.000 quilòmetres), quinze hores abans un altre roc espacial va penetrar l’atmosfera de forma intempestiva i va provocar el caos i el pànic en aquesta regió russa dels Urals. L’onada expansiva i la pluja de boles de foc van causar 1.500 ferits, 3.000 edificis afectats i una energia alliberada equivalent a vint bombes atòmiques com les de Hiroshima i Nagasaki. Els immensos recursos de les agències espacials nord-americana, europea, xinesa, etcètera, els milers d’observatoris escampats arreu del món, van advertir l’arribada del 2012DA14, però no pas la del seu germanet rus. S’ho haurien de fer mirar.

Mil milions de llamps i trons!

Publicat el diumenge 17/2/13 a la revista Presència

ROMA 11/02/2013 - Foto: TOPSHOTS/AFP PHOTO/FILIPPO MONTEFORTE

La notícia de l’abdicació –no pas dimissió, els papes de Roma no dimiteixen sinó que abdiquen– de Benet XVI va caure com una bomba arreu del món i pel que es pot veure a la foto, al cel també. Aquest llamp espectacular va caure a la basílica de Sant Pere el mateix dia que el papa va anunciar la seva marxa a finals d’aquest mes de febrer. El problema és saber si el llamp és senyal d’alegria o de tristor per la notícia, però no deixa de provocar un cert esglai comprovar aquesta connexió cel-terra tan forta que hi ha al Vaticà. Bé, potser no tant, perquè segons els meteoròlegs romans, aquest fenomen és més aviat comú, perquè la cúpula de la basílica de Sant Pere disposa d’un potent parallamps. Sigui com sigui, si la meva àvia veiés aquesta imatge, se senyaria i exclamaria: Marededéusenyor!

Ara és l’hivern del nostre descontentament

Publicat el diumenge 10/2/13 a la revista Presència

Leicester 04/02/2013 - Foto: AFP / HO / UNIVERSITY OF LEICESTER

Confirmat, «fora de tot dubte raonable», han declarat els investigadors de la Universitat de Leicester, a Anglaterra. Les restes de fa 500 anys trobades sota un aparcament de la ciutat de Leicester –entre les quals hi ha la calavera que es veu a la fotografia– corresponen a Ricard III, el darrer rei anglès mort en combat, concretament a la batalla de Bosworth Field, el 1485. D’aleshores ençà, el monarca immortalitzat per William Shakespeare va romandre un misteri.
Estudis d’ADN comparats amb els de les restes d’una germana del rei han confirmat les sospites dels arqueòlegs que van trobar mesos enrere els ossos del darrer monarca anglès de la dinastia dels Plantagenet.
Hom pot dir que la no gaire noble localització de les restes –sota un aparcament de cotxes– és un cas de justícia poètica per a un personatge que Shakespeare va presentar com un geperut despietat que usurpa el tron, deixant enrere un reguitzell de cadàvers, prínceps nebots inclosos.
La troballa de les restes del rei Ricard III coincideix, però, amb un moviment revisionista de la seva història, que argumenta que la imatge esbiaixada del monarca que avui coneixem és conseqüència de la manipulació dels seus successors Tudor per desprestigiar els Plantagenet.
Aquesta teoria sembla que agrada a l’Ajuntament de Leicester, que ja es frega les mans amb les potencialitats turístiques de la troballa. L’alcalde de la ciutat, Peter Soulsby, s’ha afanyat a anunciar amb tota solemnitat que les restes del rei Ricard III seran inhumades a la catedral d’aquesta ciutat situada a 100 quilòmetres al nord de Londres.

Corea del Nord existeix

Publicat el diumenge 3/2/13 a la revista Presència

Pyongyang, 29/01/2013 - Foto: AFP PHOTO / GOOGLE

Fa unes parell de setmanes, vam dedicar aquesta mateixa secció a una misteriosa visita a la dictadura comunista hereditària (sí que sona estrany, això...) d’una delegació nord-americana encapçalada per l’exgovernador de Nou Mèxic, Bill Richardson, i el màxim executiu de Google, Eric Schmidt. La visita va disparar un gran nombre de rumors sobre l’objectiu de la visita, oficialment desaconsellada pel Departament d’Estat dels EUA. La presència de Schmidt era molt enigmàtica, però el passat 29 de gener un petit canvi va donar moltes pistes del motiu de l’interès del gegant d’internet. La imatge gran és una captura de pantalla del servei cartogràfic Google Maps del dia 29 de gener. La petita és la mateixa captura, feta un dia abans. Corea del Nord era un dels pocs punts negres de l’impressionant servei de mapes de la companyia californiana. El mapa era una gran taca blanca i les imatges de satèl·lit eren borroses. Això ja és història. El mateix 29, les xarxes socials i els blocs especialitzats es van omplir d’imatges dels camps de concentració o de les instal·lacions militars i nuclears del règim nord-coreà. La pregunta del milió és: què va dir o prometre Schmidt per aconseguir aquest gir copernicà en el país més hermètic del planeta?

La vida és una pantalla

Publicat el diumenge 27/01/13 a la revista Presència

Washington. 21/07/13. Foto: EFE/PETE MAROVICH

L’entrada dels aparells de televisió a les llars d’arreu del món va significar un abans i un després en la forma de relacionar-se de les persones en l’àmbit familiar. Aquell aparell emissor d’imatges i sons va esdevenir ràpidament el centre d’atenció i el rei de la casa. Més tard, els telèfons mòbils van transformar les comunicacions interpersonals, amb la possibilitat de parlar tothora i des de qualsevol lloc. Amb els smartphones, però, la revolució és total. Aquests aparells, a banda d’oferir-nos una connectivitat total, han posat la fotografia i l’enregistrament de vídeos en la quotidianitat més absoluta. Fem fotos i vídeos sense parar. Les xarxes socials de fotografia creixen exponencialment. Cada segon pugem una hora de vídeo a Youtube, un dia sencer cada 24 segons! Com es pot veure en aquesta imatge del ball inaugural de la segona presidència de Barack Obama, ja no mirem la realitat a la cara, ho fem a través d’una pantalla.

La serp voladora

Publicat el diumenge 20/01/13 a la revista Presència

Port Moresby, 11/01/2013 - Foto: REUTERS

Potser no haurà estat tan greu com a la pel·lícula del 2005 Snakes on a plane, protagonitzada per Samuel L. Jackson, on centenars de serps verinoses van ser alliberades dins d’un avió amb el propòsit d’eliminar un testimoni protegit, però els viatgers del vol de Qantas entre la ciutat australiana de Cairns i Port Moresby a Papua Nova Guinea segur que no oblidaran el vol del dia 11 de gener.
Aquesta fotografia, feta per un dels passatgers del vol esmentat, mostra una serp pitó de més de tres metres atrapada en un dels motors de l’aeronau. Va ser descoberta uns 20 minuts després de l’enlairament, mentre l’avió viatjava a 400 km/h i la temperatura exterior era de 12 graus sota zero. La serp va lluitar durant una hora per alliberar-se, sense èxit. La durada del vol entre Cairns i Port Moresby és de poc menys de dues hores. Malauradament, un cop aterrat, el personal de terra de l’aeroport va comprovar que el rèptil ja havia mort.
Els pitons australians no són verinosos i s’alimenten de petits rosegadors, que atrapen en amagar-se en llocs foscos. Hom creu que la serp voladora s’havia amagat al motor de l’avió en espera de l’aparició d’alguna presa, i va romandre immòbil en engegar-se els motors. Quan va decidir sortir, segurament ja es trobava a milers de metres d’alçada, i va quedar atrapada pel vent.

Un viatge privat a Corea del Nord

Publicat el diumenge 13/01/13 a la revista Presència

Pyongyang 07/01/2013 - Foto: AFP PHOTO / KCNA VIA KNS

Aquesta foto no diu res de particular al primer cop d’ull. Dues persones –potser dos amics– arriben a un aeroport. Fins i tot fan aquella cara de satisfacció i felicitat continguda de qui fa uns dies de vacances i acaba d’arribar a lloc. Tanmateix, si ens aturem una mica, descobrirem que els dos personatges són Eric Schmidt, el president de Google –el Big Brother d’internet–, i Bill Richardson, exgovernador de l’estat nord-americà de Nou Mèxic. El seu destí també és d’allò més inusual. No arriben pas a Las Vegas, on per aquestes dates se celebra la fira de tecnologia més important del món, sinó a Pyongyang, la capital de Corea del Nord, el país més tancat i impenetrable del globus terrestre.
Oficialment, es tracta d’un viatge privat organitzat per Richardson, que ha visitat el país asiàtic més d’una vegada per intercedir per ciutadans americans detinguts per espionatge. En aquest cas, es tractaria d’intervenir per Kenneth Bae, un sud-coreà amb passaport americà detingut en entrar al país. A pesar del tancament hermètic de les fronteres, el govern nord-coreà accepta de bon grat els visitants internacionals, perquè els presenta com una legitimació i un reconeixement del règim. A la capital hi ha fins i tot un museu dedicat a exposar els regals oficials dels visitants il·lustres.
Què fa, però, el president de Google en l’únic país del món on internet està prohibit a la població i només és accessible a un grapat reduït de jerarques de la dictadura? Richardson es va limitar a comentar que Schmidt «està interessat en alguns aspectes econòmics i de les xarxes socials del país».
El Departament d’Estat nord-americà va desaconsellar el viatge, però es va fer igualment. Experts internacionals citats pel diari The New York Times especulen que la presència del màxim executiu de Google podria haver estat una exigència del règim de Pyongyang (en el passat va succeir el mateix amb Clinton i Carter) per accedir a negociar sobre el detingut, ara que el nou líder Kim Jong-un ha declarat públicament l’aposta per la ciència i la tecnologia. Podria presentar la visita de Schmidt com una fita en aquest nou camí.

Reis republicans

Publicat el diumenge 06/01/13 a la revista Presència

Ja se sap que les Festes, de Nadal a Reis, són un moment de l’any on els somnis més esbojarrats es poden fer realitat, on l’impossible és factible i on els adults tornem a sentir-nos nens i anem a les cavalcades amb els nostres fills, néts o nebots com a coartada.
Pensar en un rei que sigui republicà pot ser un contrasentit durant tot l’any, però no pas per aquestes dates. Almenys això és el que va pensar Antoni Noguera, l’amo d’una pastisseria de-les-de-tota-la-vida de Vilobí d’Onyar. Aleshores va abandonar la seva idea inicial de dedicar el seu tortell artesà d’enguany al Barça, i va vestir els tres Reis de l’Orient amb sengles capes independentistes, amb la senyera estelada. Les figuretes, pintades a mà, reflecteixen el moment actual del país, segons Noguera.
El tortell està fet amb farina de Girona i fruites confitades de Brunyola, i es venen sota dos eslògans ben explícits: «Independentment de tot a can Noguera tens un bon tortell de Reis’ o «Els Reis ja han decidit que volen un tortell propi».
Ja sé que demanar uns reis republicans és una quimera, però què voleu que us digui, abans que un monarca que penja vídeos de reivindicació feixista al seu canal de Youtube, jo em quedo amb els Reis de l’Orient, siguin independentistes o no.