La muntanya sagrada recupera el seu nom

Publicat a la revista Presència el diumenge 22 de juliol de 2012

Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades, diu la cançó popular marinera recollida per Joan Amades al seu Costumari. Fa pocs dies es produí un fet insòlit en la monolítica França: el Ministeri d’Ecologia, Desenvolupament Sostenible i Energia, responent a una campanya promoguda pel Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló, va acceptar canviar el nom oficial de la muntanya sagrada dels catalans a la seva ortografia original en la nostra llengua. Ara es diu Canigó a tots els efectes i no pas Canigou com fins ara. Venint d’un estat que va implantar el lema Parlez français, soyez propres com un xip a tots els cervells nord-catalans, no deixa de ser una notícia sorprenent. Tanmateix, aquest detall no va venir sol. El ministeri va acompanyar la mesura amb la declaració del Canigó com a Grand Site de France, una denominació que sol atreure visitants i despesa turística. Una de calenta, i una de freda. Una alegria saber que arreu de l’Estat francès es coneixerà la muntanya bressol de Catalunya amb el seu nom autèntic. Alhora, però, no fa gaire gràcia que sigui a partir d’ara un Gran Paratge de França. És com si el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio declarés, posem per cas, la muntanya de Montserrat Gran Sitio de España. Doncs això és el que han fet amb el Canigó, aquell lloc sagrat custodiat pels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, on Catalunya va començar a gestar-se com a nació. Any rere any la flama del Canigó s’escampa a cada racó dels Països Catalans, tot recordant-nos qui som i d’on venim. Quelcom que no oblidarem mai i que no canviarà cap decisió administrativa. Ja ho va dir mossèn Cinto: «Del Canigó s’enfila á l’alta cima / per veure en sa rodalia què s’hi mou, / per veure’l Rosselló, que tant estima, / còm lo podría deslliurar del jou.»